El 14 de febrer Vox va materialitzar en vots el que tots temíem des de fa mesos: la seva entrada al Parlament de Catalunya. Així el partit d’extrema dreta ja té representants en tots els Parlaments autonòmics de l'estat espanyol –excepte el gallec– i al Congrés de Diputats.
La presència de l'extrema dreta espanyola a les institucions no és, però, una anomalia dins la Unió Europea. Fins fa pocs anys, parlàvem de l'excepció espanyola i portuguesa a l'auge generalitzat del nacionalpopulisme europeu. En els darrers anys, però, l’extrema dreta també ha arribat als seus Parlaments.
La pregunta que tothom es fa aquests dies és: què han de fer els nostres polítics per no donar veu a l'extrema dreta i minimitzar així la seva voluntat d'erosionar l'estat de dret i els drets d'aquells col·lectius més vulnerabilitzats. En aquest sentit, un cop més torna al debat públic el concepte cordó sanitari. Però el punt en què no s'aprofundeix és com s'hauria de materialitzar aquest cordó per ser efectiu. És evident que ha d'anar més enllà de no formar governs amb ells –com va passar a Àustria o Itàlia– i de no acceptar els seus vots per governar.
A aquest primer cordó hi hauríem de sumar la necessitat que els partits polítics catalans no comprin la seva agenda política i arribin a consensos per donar a Vox la mínima visibilitat possible. I encara més important: el cordó sanitari s'ha de materialitzar en la construcció de noves narratives que s'oposin a les propostes de l'extrema dreta i que vagin acompanyades de polítiques socials i consensos amplis en la protecció dels drets i llibertats de tota la ciutadania. Un bon exemple d'aquestes contranarratives és l'aprovació, aquesta passada legislatura, de la llei d'igualtat de tracte i no discriminació al Parlament de Catalunya.
El cordó polític, però, haurà d’anar acompanyat necessàriament d'un cordó mediàtic. Perquè no serveix de res que la resta de partits no comprin les seves iniciatives parlamentàries ni la seva agenda política si els mitjans, a vegades amb més influència que les mateixes institucions, sí que els donen cobertura.
A finals del 2020, Vox va presentar una moció de censura –fallida de naixement– al govern socialista espanyol. Malgrat que aquella setmana hi havia altres temes importants a l'agenda política, com ara la reforma de la Política Agrària Comuna al Parlament Europeu o el vot als 16 anys al Senat, els mitjans, tant públics com privats, van donar únicament cobertura a la moció de censura. Compraven així la seva agenda política.
Com a societat, hem d'entendre que posar un cordó sanitari i mediàtic a l'extrema dreta és cosa de tots si el nostre objectiu és mantenir els consensos democràtics que hem aconseguit amb tants anys i tantes lluites. Els plantejaments de l'extrema dreta no són equiparables als de la resta de partits de l'arc parlamentari català. Són discursos de l'odi que cal contrarestar i silenciar per salut democràtica. La pandèmia de l'extrema dreta arribarà per quedar-se si nosaltres no apliquem la vacuna dels drets humans arreu.
Helena Castellà és politòloga