Coratge, Llarena
El jutge Llarena només va preguntar a la justícia europea quan les seves euroordres ja havien rebut un joc de carbasses. Imbuït tot ell d'aquella supèrbia tan característica del nacionalisme espanyol (des del més banal al més institucional), Llarena donava per fet que la seva causa justiciera contra els enemics de la pàtria espanyola havia de trobar tan bon acomodament entre les elits jurídiques i polítiques europees com entre les espanyoles: estats europeus amb estats europeus, pensava sens dubte, s'han d'ajudar mútuament en situacions d'aquesta mena. Un plantejament que només s'explica a partir de la judicialització de la política (i el seu revers, la politització de la justícia), és a dir, fer servir tribunals i togues com a ariets contra els adversaris d'una ideologia política que és hegemònica i ho vol seguir sent. En aquest cas, l'independentisme català versus el nacionalisme espanyol d'estat. I és cert: l'independentisme, d'entrada, sol ser vist en fòrums internacionals com una mala notícia. Però encara és una notícia pitjor un estat suposadament democràtic que perpetra abusos utilitzant els poders del mateix estat.
Al final Llarena ha preguntat i el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) li ha contestat que sí, però no. Sí: la justícia belga no hauria d'haver rebutjat l'entrega de l'exconseller Lluís Puig a la justícia espanyola pressuposant que no hauria tingut un judici just, perquè representa que això és pressuposar massa. Per tant, Llarena pot tornar a activar les euroordres. Però no: no les pot tornar a activar de qualsevol manera. S'ha d'atendre a la reforma del Codi Penal recentment practicada a Espanya (ja sabem amb quines escenes memorables) i ser escrupolós amb allò que demana i com ho demana. A més, la sentència del TJUE introdueix la figura del grup objectivament identificable, o GOI, una manera de referir-se a minories susceptibles de veure els seus drets vulnerats. A la pràctica, doncs, les possibilitats de fer extradir Puigdemont (que és del que finalment es tracta), que a més té immunitat com a europarlamentari, sembla que són prou limitades.
Pel que fa a la idea que no es pot pressuposar que els independentistes no tinguin un judici just a Espanya, ses senyories del TJUE farien bé de repassar els vídeos de l'escandalós judici contra els líders del Procés que va tenir lloc al Suprem, una veritable exhibició de justícia de part al servei d'una revenja. Pel que fa al sí, però no, el nacionalisme espanyol, com té per costum, només ha escoltat la part del sí i s'ha posat a cridar una altra vegada "A por ellos, oé", amb la qual cosa no ha escoltat –ni ho vol fer– la part del no. No hem de descartar, per tant, que el jutge Llarena emeti noves euroordres que perseverin en la seva acreditada pràctica de no deixar perdre cap ocasió de fer el ridícul. La llarguíssima i tortuosa cacera no ha fet més que entrar en un nou capítol, previsiblement tan llarg i enrevessat com els anteriors. Amb la qual cosa li desitgem, al jutge Llarena, més coratge que mai i tant d'encert com sempre.