El Jordi és un badaloní que s’acosta a la trentena que va néixer amb el cor malalt, o defectuós, o simplement diferent dels cors que bateguen al ritme adequat i sense ensurts durant anys i panys. Des de ben petit va haver d’acceptar —més tard arribaria a entendre-ho, però no es pot demanar a un infant que comprengui una cosa així— que el seu cor el privaria de fer certes coses, que l’obligaria a entrar i sortir de l’hospital, que el sotmetria a proves de vida o mort i que en certa manera amenaçaria el seu futur.
Quan era petit, els nens no el triaven per jugar als seus equips a l’hora del pati, perquè sabien que es cansava massa aviat. Devia costar d’empassar, però s’hi va resignar. Més endavant, amb l’adolescència i la primera joventut, la cosa es va començar a complicar: no es tractava de jugar al pati com els altres; aleshores el Jordi havia de renunciar a fumar, a beure, a fer tot allò que feien els seus amics i que tots hem fet quan teníem vint anys sense pensar en les conseqüències.
Aquestes privacions, o el sentiment de culpa quan no les complia, van anar fent bola a dins seu, com un quist que es va engreixant sense parar. I al costat de la ràbia hi havia aquella basarda —de vegades era por, de vegades ni això— de pensar que no arribaria a adult, que no coneixeria l’amor de veritat, que no tindria fills. Com es viu quan tens vint anys i has planificat la música que vols que soni al teu funeral?
Jordi F. Vives és ara un cardiòpata adult que coneix els seus límits però no sempre està disposat a respectar-los, i troba en l’escriptura la manera de desfogar-se. Escriu durant les llargues estades als hospitals, que inclouen nits blanques i desesperades i dies de recuperació que s’allargassen i sembla que no s’hagin d’acabar mai.
No hi espereu un relat agredolç com a Polseres vermelles: en aquest llibre hi ha una vivència real, i la solitud, la tristesa i la desesperació de les nits d’hospital s’hi descriuen amb cruesa.
L’editorial Pont del Petroli ha publicat Els dies de Sheeran, Mayer i McLean, una novel·la breu on un jove malalt del cor es confessa, s’enrabia, dubta, transgredeix, resa i, sobretot, posa per damunt de tot les seves ganes de viure. De manera implícita, en el relat s’hi amaga un agraïment sincer i tendre per als pares i la família, per als amics i les enamorades, per a la ciutat de Badalona, que l’acull sempre que perd el nord. I, malgrat tot, el jove heroi del cor malalt admet que si una cosa ha acabat entenent és aquesta: per més que t’estimin, per més acompanyat que estiguis, en el moment de la mort estaràs sol.
Llegint Els dies de Sheeran, Mayer i McLean de Jordi F. Vives podreu intuir com és viure com si caminessis sempre per una corda fluixa, com diu el protagonista: “Avanço amb por, conscient que si faig una passa en fals cauré, i no sé volar. Miro cap endavant i només hi veig un camí estret, suspès en l’aire”.
Enhorabona, Jordi, Anna Maria, Toni: el camí és estret i a estones molt pedregós, però les vostres ganes de viure sempre acaben mirant endavant amb un somriure. Coratge ve de cor.
