La coral de l'alba

Gavines sobrevolant el mar
08/07/2022
3 min

Aquests dies de tanta calor em desperto d’hora. Sovint poc després de les sis del matí. Surto al balcó buscant una mica d’aire fresc. El cafè amb llet en una mà i una novel·la a l’altra. M’assec i, abans que pugui obrir el llibre per la pàgina on el vaig deixar ahir a la nit, em quedo embadalida per l’espectacle –visual i sonor– que es produeix davant dels meus ulls.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Damunt de les teulades i els patis de les cases de baix a mar, ha començat un frenesí d’ales i una piuladissa embogida. Coloms, tórtores, orenetes i gavines (són els ocells que identifico, n’hi deu haver d’altres) dansen dibuixant cercles i enceten un diàleg sense fi.

La xiuladissa aguda dels ocells més petits es barreja amb els crits de les gavines i amb el parrupeig dels coloms. Em pregunto per què aquest festival de sons només es produeix en aquesta hora del matí. I per què tot l’ocellam giravolta a una velocitat impressionant.

Com tantes vegades, recorro a internet i escric, com un nen petit: "Per què els ocells canten més al dematí". La primera resposta la trobo en el blog ornitològic d’Abel Julien. Hi ha una entrada titulada “Els ocells matinen”, que m’informa que des d’aproximadament mitja hora abans de la sortida del sol fins a una hora després, molts ocells cantors emeten els seus cants amb una intensitat i unes variacions molt superiors a la resta del dia. L’autor del blog explica que, en la literatura anglosaxona, es parla del dawn chorus, la coral de l’alba. Trobo que és un terme preciós. 

Imagino com deu ser d’espectacular llevar-se i presenciar aquesta coral de l’alba en plena natura, a la muntanya o davant del mar. Però en aquest racó de ciutat també se m’ofereix aquest petit regal, i l’agraeixo.

No aconsegueixo trobar l’explicació del vol desenfrenat dels estols. Els observo i veig com dibuixen cercles damunt del bocí de ciutat que tinc davant de casa. Diria que es tracta d’una primera salutació, d’un bon dia entre la comunitat ocellaire, que encomana l’alegria d’una jornada que tot just acaba de començar. 

Parlo de cants joiosos i hi faig una excepció: els xiscles de les gavines resulten absolutament inquietants. De vegades s’assemblen a un gemec humà, de vegades tenen un to amenaçant. Mai no he vist un animal que pugui semblar tan bonic vist de lluny i que esdevingui esgarrifós si el veus de la vora.

Em fan pensar en les platges del sud d’Anglaterra, on pràcticament n’havies de fugir; o en l’actitud amenaçant d’aquells ocells durant els dies del confinament; o en la pel·lícula de Hitchcock. També recordo aquell dia que un colom, embogit de por per la persecució d’una gavina, es va estampar contra el vidre del balcó de casa i hi va deixar una silueta que semblava les il·lustracions de l’esperit sant als llibres de religió de quan érem petits.

Tot d’una m’adono que la xiscladissa del cel ha anat minvat i que el silenci s’ha imposat. Falta poca estona perquè la ciutat comenci a despertar-se i els sorolls de la humanitat substitueixin la coral ocellaire. No serà, ni de bon tros, tan agradable.

Acabo el cafè amb llet i em submergeixo en la novel·la que tinc a les mans. Parla de les platges de la costa de Maine, dels fars, de la sorra plena de petxines i dels xiscles desacomplexats de les gavines.

Sílvia Soler és escriptora
stats