A ver cómo te cuento, Lalo, que és que aquest tipus de turisme, “Oyes, que me voy a África, que mola”, ens perjudica molt als que som viatgers, que jo soc viatgera, no turista, perquè ens posen a tots al mateix saco. Jo m’informo, mesos abans... Perdona. Tu què vols? Una birriqui? Jo et convido, Lalo, l’altra ronda ja la pagues tu, que aquí nos la van a meter doblada. Gràcia s’està posant impossible. ¡Perdona! ¡Oye! Nos pones dos cervezas? Chasgracias.
Doncs a lo que iba. Jo, mesos abans, a l’ordinador de la feina, ja busco, m’informo, el preparo jo, el viatge, perquè el Xavi ho deixa a les meves mans. I busco albergs, però albergs “d’ells”, i evidentment que no poso en riesgo la nostra vida, ni vaig a fer de blanqueta bona. Un exemple, Lalo. L’any passat, que vam fer Sud-àfrica, Ciudad del Cabo, i tal, jo no regatejava gaire. Per què? Perquè pensava: “Tú me tienes que estafar, que soy blanca privilegiada”. Entre tu i jo, Lalo, eh? El guia, el Bandile, que em tirava els tejos a saco (y algo hubo) em va ensenyar com viuen ells. Com viuen de veritat. El Xavi? El Xavi estava més preocupat per les varietats de raïm sud-africanes, tio, i per fer fotos als mercats, que per mi. Tu compara el meu Insta i el seu. Nada que ver. Els nens, Lalo... Nada de pantallitas. Bueno, evidentment quan veuen el teu iPhone, doncs què vols que facin? Flipar en colores. Però em vinc a referir que agafen un tronc i aquell tronc és una nina. Amb el Bandile encara fem videotrucades. És que em vaig quedar como muy tocada, perquè jo soc una blanqueta privilegiada, però em sento tope d’ells, m’entens? Les rastes me les va fer la seva germana; li vaig donar una propina, procurant ser respectuosa. I ell em va dir una frase... Una frase que la porto aquí dins: “Vosaltres teniu el rellotge, nosaltres tenim el temps”. I per això m’emprenya tant aquest tipus de turista, tio, Lalo, perquè ja ens posen a tots al mateix sac. Vols una altra birriqui?
