La Copa Amèrica ha estat un èxit

El Team New Zealand, a Barcelona durant la Copa Amèrica
2 min

Almenys això n'han dit els responsables, tant els organitzadors neozelandesos com l'Ajuntament de Barcelona. Ho han dit, això sí, just abans d'afegir que, tot i així, curiosament, no es tornarà a celebrar a Barcelona. Segons Jordi Valls, tinent d'alcalde d'Economia, Hisenda, Promoció Econòmica i Turisme, “a la Copa Amèrica li ha anat molt bé, i a Barcelona, també”. Per celebrar-ho, les dues afortunades parts han decidit fer “un acord de desconnexió amigable”. Està molt bé. El CEO de la Copa Amèrica, Grant Dalton, es va mostrar agraït amb les autoritats barcelonines i va afirmar que, després de l'èxit obtingut a la capital catalana, era hora de cercar noves seus per a l'esdeveniment. L'abús dels eufemismes du a moments d'una remarcable comicitat involuntària.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Tal vegada, precisament el triomfalisme i la falta de connexió amb els ciutadans hagin tingut alguna cosa a veure amb aquesta curiosa modalitat d'èxit, que du a no repetir l'experiència de tan bé com ha anat. Contra el que pensen molts polítics, presentar una ciutat com un escenari, sigui del que sigui, no és una idea il·lusionant, perquè si la ciutat és un escenari, vol dir que els ciutadans en són els figurants. I a ningú li agrada ser figurant a casa seva. Més que més, quan l'obra que s'hi ha de representar es publicita –posem per cas– amb una desfilada d'alta costura al Parc Güell en què els selectes convidats es dediquen a ensenyar distingidament el cul als ciutadans que protesten. O quan es té el desencert de tancar parts de la ciutat per celebracions de la Copa Amèrica, just després que ja es tanqués el passeig de Gràcia per convertir-lo en pista d'exhibició de Fórmula 1 (una altra forma d'escenari). Res de tot això no és engrescador, ni agradable, ni millora la vida de ningú, ni situa la ciutat en cap lloc vertaderament rellevant. Com a màxim, hi haurà un reguitzell d'impactes a les xarxes i en alguns mitjans estrangers, en què la ciutat sigui esmentada com el lloc on ha passat tal cosa. Però això no la converteix en referent de res, si no és del turisme de masses que, pel que es pot deduir dels discursos de l'alcalde Collboni i el president Illa, es vol atreure encara més massivament. Si aquest és l'objectiu, potser sí que s'ha de fer a cop d'esdeveniments pomposos, renouers i buits. Però potser no és el camí més interessant per a una ciutat que en altres moments s'ha permès somiar plantejaments més ambiciosos. La Copa Amèrica estava bé per a polítics com Rita Barberá o Eduardo Zaplana, i ara, com María José Catalá i Carlos Mazón, que es freguen les mans pensant en el probable retorn d'aquesta competició a València (on, el 2010, va deixar un forat a l'erari públic que no es va acabar de saldar fins l'any passat).

Els governants de Barcelona viuen sota la síndrome del 92. Es vol repetir com sigui l'èxit dels Jocs Olímpics, i això els du a la invenció de veritables despropòsits com el Fòrum de les Cultures del 2004, o a la sobreactuació a compte de propostes, diguem-ne no gaire ben calibrades, com la de la Copa Amèrica. Tot i que, per ser justos, no ha desagradat a tothom: a Foment del Treball n'estaven entusiasmats.

Sebastià Alzamora és escriptor
stats