Negociar per guanyar
No podem viure permanentment emprenyats, escopint-nos les culpes a la cara, buscant traïdors sota les pedres. La injustícia no se la combat només amb ràbia. Així no se salva la llengua ni s’avança políticament. La gent fuig del mal rotllo. El que ens paralitza no és tant la desunió o la fragmentació com el pessimisme i la mala llet autodestructiva. Qui s’apuntaria a un club on tothom parla malament de tothom? Una Catalunya així és molt poc atractiva. Mediocritat moral.
Si, com deia Ciceró, historia magistra vita est, aprenguem-ne: els salts endavant han vingut a força de catalitzar energies positives i optimisme, sumant sensibilitats diverses, no enrocant-se en la dissort, no extremant les diferències i convertint-les en armes llancívoles. El recurs de més agror per sortir de l’agror és perillós. Ens acabarà avergonyint. Ja ha tret el cap a Ripoll i fa temps que campa a les xarxes socials: aquesta retòrica funesta de bons i mals catalans, aquest fonamentalisme de la identitat, aquest burxar en la por a la diferència, aquest fanatisme inquisidor. Conjurem-nos contra tot això. És l’antiesperança. És la derrota d’un país per a tothom.
L'octubre del 2017 vam sucumbir a l'atracció fatal de la derrota heroica: presó i exili. Ara podem permetre'ns una victòria pragmàtica. ¿I si agafem l’oportunitat de la negociació amb Sánchez amb ganes de guanyar? Per variar, un èxit aniria bé. Encara que sigui parcial. S’han de lliurar totes les batalles d’aquesta guerra (que, per cert, no és una guerra: no hem d’oblidar mai què és una guerra de debò). I si el trumfo no se’l pot apuntar una sola part de la colla, doncs millor. Que sigui una victòria compartida.
Era Cruyff qui ho deia i Guardiola qui ho va fer seu, oi? "Sortiu i disfruteu". Doncs això, que els negociadors juguin la partida amb ganes de menjar-se el món, com si fos un clàssic. De fet, una mica ho és. És igual que sigui a camp del rival i que els àrbitres ens vagin a la contra. Sortim a gaudir. Siguem, a més, tots conscients que a les dues parts de la taula hi haurà catalans. Cosa que expressa la complexitat perenne del país. L’independentisme no té la patent de cors de la nació. El PSC menys catalanista de la història té una oportunitat decisiva d'aconseguir el PSOE més federalista de la història, d'acostar-lo cap a la plurinacionalitat. Que l’acord sigui del 70%, dels que no volem PP-Vox, dels votants que voldríem un referèndum pactat.
Ja ho sé: la repressió, les mentides contra l’escola, els greuges històrics i presents, l’infrafinançament, els errors propis, els mals rotllos entre indepes i d’indepes contra no-indepes, l’exili, el record de la presó, el franquisme que torna a treure el cap... Tot això i més existeix i pesa com una llosa. Pesa massa. Però no ens pot paralitzar. No podem quedar atrapats en un bucle de retrets i querelles internes, en l’insult al company de viatge, en l’odi al rival que sempre tendim a convertir en enemic absolut. Fins ara, així hem aconseguit recular a cada pas. Ens hem fet antipàtics al món i entre nosaltres. Ens hem empetitit i emmetzinat. La mesquinesa és mala companya de viatge.
Catalunya es mereix una nova oportunitat. D’acord, semblem Sísif, sempre tornant a pujar la mateixa muntanya. La vida de les persones i els pobles és complicada, què hi farem. És una aventura que no s’acaba mai, torna a començar cada dia. Aquesta és la seva màgia ambivalent. Cada dia tornem a néixer. O sigui, que si s’ha de pujar de nou, doncs pugem-hi. Amunt i crits, i de cara al toro.
El viatge és el que compta. Ja ho deia Kavafis. Seguim. No ens podem aturar. Aturar-se és anar enrere. La vida és imperativa i només les dones i els homes la podem fer bella, humana. La història no la fan tan sols els herois. També es fa amb les petites grans decisions del dia a dia, el pas a pas de l’èpica quotidiana, el camí que tracen els esperits nobles i discrets. La continuïtat. El diàleg. La negociació. Ara és aquest moment.