Cop d'estat tècnicament perfecte

No hi ha res en aquests moments que tingui tan glamur com la cabellera blanca, impecable i ben pentinada de Mario Monti. La biografia enllaunada d'aquest home d'aspecte elegant i tranquil ha arribat ben embolicada a la taula dels grans diaris europeus, que es dediquen a propagar-la a tort i a dret, destacant-ne el talent, la modèstia i els profunds coneixements tècnics. Però el que fa bo Monti no és cap d'aquestes dades sinó purament i simplement el contrast amb Berlusconi, que, amb les seves orgies i trames corruptes, era més a prop de la monarquia absoluta de Swazilàndia que d'una república europea.

Monti, o qui l'hagi posat, ha corregut a filtrar convenientment que havia anat a esperar la seva dona a l'estació, a peu i tot sol, una imatge absolutament antiberlusconiana i, per tant, bona. La tàctica ha funcionat. Com que Monti és la solució post-Berlusconi, inconscientment o no, s'han relaxat tots els controls. Perquè darrere tanta normalitat impostada, darrere la postal teledirigida de l'home que va caminant a l'estació, s'amaga una de les jugades més escabroses i sofisticades de la història recent de la política europea.

Monti, com Papadimos a Grècia, cau de sobte del cel, ves quina casualitat, just quan calia aplicar les mesures d'austeritat més salvatges que haurà hagut d'afrontar mai cap govern occidental. Ho fa embolicat amb el terme tecnòcrata, que és la paraula màgica per fer passar bou per bèstia grossa, és a dir, per imposar les reformes que volen els mercats per sobre de la democràcia. Els dos tecnòcrates vénen a resoldre la crisi pel broc gros, enviats per la senyora Merkel, que al seu torn és enviada per Goldman Sachs, per a qui casualment havien treballat Monti, Papadimos, Draghi i el proper que vindrà. Així es tanca el cercle: qui va crear la crisi ens ve a resoldre-la.

Si ja eren sospitosos els escarafalls que es van sentir més o menys unànimament amb el legítim referèndum que volia fer Papandreu, ja no sé com es poden qualificar els silencis d'aprovació que envolten el desembarcament dels tecnòcrates. Tota aquesta comèdia del gestor asèptic, rigurós i ben aplicat seria perfecta si no fos per un petit detall: ni a Monti ni a Papadimos no els ha votat absolutament ningú. Se'ns diu que unes eleccions allargarien les reformes, que és l'eufemisme per no confessar que els votants fan nosa. Amb una celeritat que fa feredat, es fan unes enquestes que asseguren que ni els italians ni els grecs volen eleccions anticipades, una maniobra borda per suplantar el sufragi universal a través dels instituts demoscòpics. Se'ns diu, ja sense vergonya ni cap pudor, que les eleccions molesten i que primer cal posar ordre. Es vol arraconar la política en nom de la pseudociència financera que ens ha portat fins on som ara. Estem davant d'una hàbil i finíssima estratègia, que s'assembla cada vegada més a un cop d'estat, això sí, pulcre, sense bales i tècnicament perfecte. Com a mínim Berlusconi permetia votar, ni que fos simbòlicament, cada quatre anys. Fins i tot a la Xina dissimulen una mica més.