El cop d’estat continua vigent

OCTUBRE. Resumint-ho molt, diríem que a l’octubre vam tenir dos nyaps. Un nyap en forma de republiqueta i un altre nyap en forma de cop d’estat. El primer nyap va ser maldestre, democràtic, teatral, pacífic i va acabar amb un fracàs rotund. El segon nyap va ser sistemàtic, arbitrari, violent i es va imposar amb la rotunditat lògica dels aparells repressors. Qui vulgui equiparar els dos nyaps hi té tot el dret. Qui prefereixi el segon nyap també, esclar. Però des d’un punt de vista descriptiu, de la republiqueta no en queda rastre, mentre que el cop d’estat està plenament vigent i no s’ha vist afectat per cap niciesa, incloent-hi les pseudoeleccions del dia 21, que van oferir, per als independentistes, un resultat heroic però inútil. Ja fa temps que el sentit del vot dels catalans ha deixat de tenir valor polític. Qui se senti còmode amb aquesta realitat, també hi té tot el dret. I, de fet, a Catalunya n’hi ha una colla que pensen així i no se n’amaguen.

155. Estem discutint qui serà president i quina mena de govern farà. La discussió és molt fatigosa i resulta patètica perquè els que discuteixen estan empresonats o amenaçats de presó. Els adversaris no se’n senten culpables, sinó que se’n riuen (i, em sap greu ser categòric, però mentre els uns siguin a la presó i d’altres se’n riguin, ni de conya serem un sol poble). També estan amenaçats activistes, alcaldes, mestres i funcionaris. Quan tinguem el nou govern sobiranista -que el tindrem, perquè no ens queda res més- es trobarà amb unes bases socials esporuguides, amenaçades per la justícia o directament agredides pels pretorians de la ultradreta que fan la feina bruta a la coalició del seny. I es trobaran, sobretot, que el cop d’estat continua vigent, i que l’article 155 s’aplica amb tota naturalitat. Els ridículs resultats electorals del PP no tenen cap conseqüència. Rajoy i Montoro exerceixen l’autoritat real, amb Millo i Albiol de recaders, incloent-hi la intervenció de les finances públiques i l’asfíxia premeditada de TV3. Aquesta pressió no s’ha moderat des de les eleccions, sinó que s’ha aguditzat, perquè la victòria independentista ha fet emprenyar molts personatges poderosos que ja n’estan fins als nassos, de Catalunya. Personatges que creuen que ja no s’ha de quedar bé; que després de tirar per terra la marca Espanya l’1 d’octubre, ja no hi ha arguments per no tallar el problema de soca-rel.

RESISTIR. Això vol dir que tenim molta feina al davant. El govern ha d’intentar governar. Fer bé la feina i dirigir-se a tots els catalans. Parlar molt de cara enfora, ja que a l’àmbit internacional (allà on els periodistes no són cecs, muts i sords) estan molt impressionants amb la resistència del votant sobiranista. La majoria que donarà suport al govern ha d’entendre’s, aprendre dels errors, parlar amb la gent -la gent emprenyada amb el nyap republicà, però més emprenyada encara amb el cop d’estat- i sobretot ha de resistir, empipar, defensar-se, fustigar, fer notar el seu alè al clatell de Rajoy i Rivera. És difícil fer-ho quan les llibertats bàsiques estan amenaçades; quan els botxins es proclamen víctimes d’un pretès delicte d’odi; quan els diners de l’Íbex flueixen generosament per propagar metzina i mentides. Però hauríem de recordar que, tot i ser un nyap, el nostre octubre va fer que Rajoy, i l’Espanya arnada que representa, patissin un ensurt que difícilment oblidaran. L’ensurt del segle, sigui dit sense exagerar. Fem que no sigui l’últim. El vent de la història continua bufant a favor nostre.