El cop d’Aznar
La solemne intervenció de José María Aznar apel·lant a la mobilització patriòtica contra una hipotètica amnistia general a l’independentisme és inquietant: pel contingut, pel to agressiu, per l’escenografia. Ja sé que estar enfadat és propi dels líders reaccionaris. I aquesta mateixa setmana també Felipe González o Alfonso Guerra s’han guarnit amb els tics propis de la rabieta d’aquells mascles que perden la continència per amenaçar la família que se’ls ha escapat de les mans.
La diferència està en el pes i en la precisió del missatge. Guerra fa temps que no pinta res en la política espanyola. Felipe González, d'ençà que ell i els seus van perdre la batalla contra la rebel·lió de Sánchez, és més memòria que present. José María Aznar, en canvi, conserva poder i autoritat en l’espai de la dreta. Des que se’n va anar ningú ha aconseguit consolidar un lideratge al capdavant d'un partit en què corrents més o menys subterranis mantenen vives les tensions interiors. Al mateix temps, Aznar té encara predicament sobre els estaments més reaccionaris de l’Estat. Sempre surt a dir el que ells volen sentir. El to de les paraules el delatava: no interpel·lava només a Feijóo, a qui ja dona per amortitzat. Es dirigia a les bases socials del nacionalisme conservador espanyol i a sectors significatius del poder judicial –entre els quals els que avui tenen bloquejada la renovació dels tribunals– i el militar. Quan insisteix a dir que “estem en un risc existencial per a la continuïtat d’Espanya com a nació”, va molt més enllà d’una discrepància política. El PSOE té motius per tractar-lo de colpista. Només cal recordar d’on ve tot plegat.
El discurs d’Aznar busca la confrontació per atiar la por. Si fos veritat que la nació espanyola està en perill, seria un gran èxit de l’independentisme. Magnificar l’enemic és una estratègia típica per justificar que hi val tot. Per tant, aquí és hora de fer política, no de jugar a fer política. I de trobar fórmules per a la investidura, perquè entrar en la confrontació directa només pot portar a pitjor. Com es va demostrar el 23-J –no oblidem que dos-cents mil votants independentistes van optar pel PSC–, ara mateix barrar el pas a la dreta radicalitzada és la prioritat. De la mateixa manera que, com ha recordat el president Aragonès, fer volar coloms amb la DUI és una frivolitat perquè és senzillament impossible. ¿Acord d’investidura o donar pista a la dreta? Aquesta és l’opció del moment. I no val la frivolitat del com pitjor, millor.
