Convivència i identitat
El franquisme, com a espanyolista acèrrim que era, es va cansar de titllar alguns espanyols -per més arrelats que estiguessin en territoris d’Espanya- d’antiespanyols. No calia que fossin bascos o catalans separatistes, n’hi havia prou que fossin rojos. No els va dir mai antiespanyolistes, perquè per al franquisme -una ideologia totalitària- ser espanyolista i ser espanyol era i és el mateix, i un espanyol no espanyolista és un traïdor, un enemic d’Espanya. Seria més que arriscat establir un paral·lelisme amb els que avui -des de posicions independentistes catalanes- afirmen que els partits de la dreta espanyola no són anticatalanistes sinó anticatalans; i no són, per tant, oponents ideològics sinó enemics de Catalunya. Però en el rerefons de tot plegat hi ha un debat important que hauríem d’abordar amb racionalitat i respecte: ¿fins a quin punt per al ciutadà d’una nació -el que hi viu, hi treballa i hi vota- el nacionalisme d’aquella nació (i no conec cap nació sense nacionalisme) és una ideologia -i és, per tant, només una part del que és legítim defensar-hi en democràcia- o és una condició per poder ser considerat bon ciutadà?
Darrere aquest debat, n’hi ha un altre de més abast: el que plantejaria si és possible ser no nacionalista o ciutadà del món. L’adhesió emocional i en bona part irracional a una cultura i uns valors és tan consubstancial a la constitució de la identitat que no crec que existeixin no nacionalistes en estat pur. Massa sovint s’hi autoconsidera qui viu dins un nacionalisme hegemònic mentre no el senti atacat. Però no hi ha dubte que l’adhesió identitària pot ser més o menys visceral: que hi ha nacionalismes més o menys extrems. I que com més ho siguin més costa no veure com a enemics els conciutadans que, lluny de ser no nacionalistes, són nacionalistes d’una altra nació. No parlo de cap excepció: són molts els països on conviuen, dins una mateixa societat i territori, diferents nacionalismes, una convivència sempre conflictiva i potencialment violenta. Si a aquest còctel hi afegim les llengües o les religions, passa a ser bastant difícil que el debat serè i racional s’imposi als odis i els extremismes, sobretot quan la renda per càpita dels nacionalismes enfrontats cau per sota de certs nivells. I aquesta espiral acaba normalment abocant a un dilema: el que obliga a triar, en un grau o altre, entre convivència i identitat.
Gosaria dir que el nacionalisme català -en el sentit més ampli- s’enfronta ara mateix a aquest dilema, i que, en aquest dilema, el més fàcil és titllar de botifler o traïdor a qui prioritza la convivència i de xenòfob o etnicista a qui prioritza la identitat. Entendre que són dos valors importantíssims, imprescindibles, per viure dignament, ens hauria d’ajudar a no ser tan durs i excloents amb cap de les dues opcions. I hauria de fer veure als que, des de qualsevol nacionalisme, es vanten de respectar els drets humans, que sempre que forcen una altra nació a afrontar aquest dilema, els estan trepitjant.