Sense conviccions
L'any vinent es commemorarà –suposo– el 75è aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans (DUDH), que constitueix un dels pocs episodis lluminosos del segle XX. Els referents morals de la meva generació, així com de les generacions anteriors a la meva, estan estretament lligats a imatges de la Segona Guerra Mundial i als seus epígons. Per raons més o menys inexorables, aquests referents s'han anat difuminant o fins i tot s'han desnaturalitzat. La memòria col·lectiva dels atemptats de l'11 de setembre del 2001 segueix ben viva; la de la guerra franco-prussiana del 1870, posem per cas, no, evidentment. Vull dir que en tot això no hi ha res d'estrany. Tendim a actuar, però, com si aquest tipus de processos erosius no existissin. Estic pensant en l'esperit de la darrera cimera de l'OTAN, que ha provat de dibuixar una línia divisòria entre democràcies i règims autoritaris, com si tot plegat fos la repetició d'algun gest grandiloqüent posterior a la Segona Guerra Mundial. La dicotomia és forçada. En la mesura que a Europa o als Estats Units no hi ha hagut cap escarment comparable als de fa 80 anys, les conviccions resulten molt febles. Per conviccions entenem els límits realment irrenunciables, no els matisos que poden suavitzar-se amb una mica de diplomàcia i tres o quatre metàfores edulcorades.
En el cas d'Occident, els mínims irrenunciables dels quals partim van ser compendiats a la DUDH, un document aprovat el 10 de desembre del 1948 per l'Assemblea General de les Nacions Unides en la resolució 217 A-III. Remarco tots aquests detalls per si algú ha oblidat que allò que anomenem “drets humans” són, en realitat, un text consensuat i redactat per un conjunt de persones concretes en un moment històric determinat, no un decàleg caigut del cel o alguna instància metafísica al marge del temps i de l'espai. La DUDH, ¿conté valors realment universals o és només una projecció etnocèntrica d'Occident en el context de la postguerra mundial? Per a molts, aquesta pregunta està mal plantejada. La DUDH no “conté” valors universals, sinó que té una pretensió d’universalitat que cal situar al marge de l'origen històric concret d'aquells valors. L'objecció és sens dubte enginyosa però ben poc convincent, sobretot si ens desempalleguem dels romanços de la correcció política.
Comencem desfent algun equívoc important. És cert que la DUDH fou “aprovada per l’ONU sense cap vot en contra”, però expressar-ho d’aquesta manera és faltar a la veritat per omissió. En primer lloc, perquè a l’ONU del 1948 hi eren representats només 58 estats. La immensa majoria –en el sentit literal de la paraula: tres quartes parts dels actuals estats– estaven encara sota el jou colonial. És el cas de la quasi totalitat dels estats de tradició islàmica. En segon lloc, la DUDH no va obtenir cap vot en contra, però sí vuit significatives abstencions, a més de dues absències. Ni l'Aràbia Saudita ni la majoria de països comunistes van donar el seu vistiplau al document. En definitiva, la Declaració va estar afectada sempre per un gran component il·lusori, tot i que també contribuí a la consolidació d'un mur de contenció retòric que encara avui permet defensar certs valors, idees i actituds i impugnar els que ens semblen antagònics. L'eficàcia d'aquest mur verbal basat en la defensa de la democràcia liberal, tanmateix, és ja molt precària. En grans zones del món, no només a la Xina o a la Federació Russa, la prosperitat econòmica o la seguretat semblen ser més importants que les llibertats democràtiques. La innegable puixança de l'extrema dreta arreu d'Europa n'és una prova fefaent, i no sembla pas circumstancial o anecdòtica.
En el si d'allò que encara podríem denominar "Occident" (tot i que cada cop més dubitativament) les conviccions sobre els límits irrenunciables són escasses. En el cas dels règims autoritaris, però, ni tan sols podem parlar de conviccions: el que genera l'acció sostinguda de la propaganda en la ment de personal és una altra cosa que s'esmicola tan bon punt desapareix l'alienació ideològica i la coerció. És ben bé res, tot i que mentre dura fa la seva feina. En aquestes circumstàncies, l'únic que podem esperar és una contradictòria atonia enervada, potser l'estat d'ànim que defineix millor la nostra situació. Per a les incertes classes mitjanes sorgides com un bolet a la Xina o a Rússia, tot pot canviar de cop i volta amb el més que previsible afebliment de la seva economia com a conseqüència de la ja inevitable fi de la globalització tal com la coneixem ara. Caldrà gestionar-la bé.
