El PP de Feijóo, topant de cap en una i altra soca, també es va posar en contacte amb ERC el passat estiu, després de les eleccions del 23 de juliol, per mirar de negociar una majoria al Congrés. Ho ha explicat Marta Rovira des de Ginebra, on viu exiliada (correcció: fugada de la justícia) com a bona líder terrorista que és. Si més no, d'això és del que l'acusen, a ella i a Carles Puigdemont, el tristament famós jutge García-Castellón i també –per ara en un informe no vinculant– onze dels quinze fiscals del Suprem. El PP i la seva infanteria mediàtica fa setmanes que esbomben la identificació de l'independentisme català amb el terrorisme, per absurda i insensata que sigui, amb l'esperança d'emporcar el debat públic d'una forma que sigui beneficiosa per a ells i perjudicial per a Pedro Sánchez. Però fa mig any, el PP tocava a la porta d'aquests a qui titllen de terroristes. O, si ho volen dir així, Feijóo picava a les portes de Puigdemont i Marta Rovira. Ho feia anhelant, amb un somriure i amb la millor voluntat d'entesa, una vegada constatat que no havia obtingut el triomf esclatant que li vaticinaven les enquestes.
Les respostes ja les coneixem: Junts va tenir contactes amb el PP (que, segons Daniel Sirera, es van reduir a “un cafè” que es va prendre ell amb algú de Junts, se sobreentén que en complet silenci) que aviat es va veure que no anaven enlloc. ERC, d'acord amb Rovira, no va arribar ni a asseure-s'hi. Els dos partits independentistes coincideixen a subratllar que el fet que Vox fos soci necessari per poder imaginar una investidura de Feijóo feia inviable qualsevol proposta en aquest sentit. És una obvietat, però podrien dir el mateix del PP tal com el coneixem d'Aznar cap aquí: cada dia més encallat en un ultranacionalisme que combina el pedigrí franquista amb fragments de discurs importats de les extremes dretes europees, i que el fan sovint indistingible del bulliciós partit de Santiago Abascal, que no deixa de ser una franquícia de l'ala més dura del PP amb un to i una presentació més silvestres.
Un altre element característic del PP de Feijóo (també ho era de Casado) són les soflames populistes, un subgènere dins el qual la reina indiscutible és l'adversària interna dels dos darrers presidents del PP, Isabel Díaz Ayuso. En efecte, en aquest àmbit de la política porqueria s'aprofita tot: des de la Fórmula 1 fins a una imitació de la mateixa Ayuso al Polònia via Eurovisió, o la mort de dos guàrdies civils dins una llanxa a Barbate, que si convé també és Madrid. Casado en el seu moment, i Feijóo ara, s'han esforçat per treballar aquesta línia trumpista, però no són rivals per a Ayuso, que combina la seva cara dura amb el segell tòxic, i inequívoc, de l'escuderia Miguel Ángel Rodríguez.
Es dona per molt possible la caiguda de Feijóo després de la sotsobra d'aquests dies, i per absolutament segura si el PP perd la majoria a Galícia. La pregunta és si Ayuso farà el pas endavant per enfrontar-se directament amb Pedro Sánchez com a candidata a la presidència del govern d'Espanya.
