Conversa amb Josep Vallverdú (1970)
Peces històriques
PECES HISTÒRIQUES TRIADES PER JOSEP MARIA CASASÚSDe la conversa de Robert Saladrigas (Barcelona, 1940-2018) amb Josep Vallverdú (Lleida, 1923) a 'Destino' (22-VIII-1970). Traduïda per Josep Alemany a 'Paraules d’escriptors' (Galàxia Gutenberg). Josep Vallverdú compleix avui cent anys. Excel·lent narrador, poeta, dramaturg, lingüista, traductor, assagista. Ben reconegut en literatura infantil i juvenil. El més prestigiós dels premis d’assaig en català du el seu nom.
Ha fet seu un lema admirable: “Anem per la feina ben feta”. No és freqüent en aquests indrets celtibèrics que algú es proposi seguir el nord de “la feina ben feta”. Josep Vallverdú pot demostrar que sap ser fidel a la frase que oneja al vent a l’asta de la seva obra plural. En el vessant de literatura per a nens va obtenir el premi Folch i Torres 1968 amb Rovelló; per als adolescents va escriure Trampa sota les aigües, que va rebre el premi Joaquim Ruyra 1963. Ha publicat, en col·laboració amb el fotògraf Ton Sirera, cinc volums amb el títol de Catalunya-Visió, que es proposen divulgar la realitat actual de les comarques catalanes. En aquest mateix sentit, i amb destinació als nois, els va oferir Catalunya continental i Terres i homes. Ha escrit diversos assaigs sobre Lleida, i amb l’obra Proses de Ponent va quedar finalista del premi Josep Pla 1969. La seva obsessió per l’obra ben feta, polida i arrodonida es fa evident en cada plana d’aquests llibres, on l’eficàcia del servei per al qual van ser concebuts substitueix qualsevol besllum de genialitat. -No m’interessa donar una idea falsa de mi mateix -em diu Josep Vallverdú-. Et trobes davant un home que no té vocació literària. No sento la més petita necessitat d’expressar un món interior o de transmetre cap missatge. Et sorprèn? Reconec la lògica de la teva sorpresa, però el que et dic és cert. El que passa és que tinc una relativa facilitat de redacció i se m’han presentat abundants ocasions d’entrenar-me en diverses aventures d’aficionat, revistes modestes, presentacions i conferències escrites, vel·leïtats literàries de joventut, fins que va arribar un moment en què em van encarregar llibres i textos de divulgació; els vaig fer, i durant algun temps ha pogut semblar que m’incorporava decididament als avatars del món literari. Però el món literari l’he albirat d’un tros lluny. Tan sols he conegut incidentalment, i sense aprofundir gaire, alguns dels seus protagonistes. La veritat és que tot això m’interessa poc, molt poc. Posat a sincerar-me, et diré que ni tan sols no puc presumir de ser lector-lector; tu ha m’entens. / Aquestes paraules de Vallverdú sembla que esbossin la fisonomia d’un home dominat per la indiferència, que només per causes fortuïtes fa anar la ploma. Res més lluny de la seva personalitat, però, que la displicència. De parla apassionada, amb l’accent de la seva Lleida nativa, ràpid i no gens pragmàtic, la dinàmica se li trasllueix a la gesticulació, a la mirada dels seus ulls foscos i serens, en l’estil literari, nerviós i a vegades brusc, però d’una enorme eficàcia funcional. / -Em dedico també a l’ensenyament -diu Vallverdú- i entre una cosa i l’altra em toca treballar un munt d’hores. [...] / El poble petit, recollit, agrest; el jardí i l’hort de la masia són l’ambient més encisador per a ell. [...] Envoltat del silenci dels crepuscles, del color nítid dels dies d’hivern, de la beatitud de les albades entre l’aliret del gall i el lladruc del mastí, Josep Vallverdú inaugura cada jornada amb l’ànim net de la gent renovada. [...]
