Conversa amb Joaquim Ruyra (1926)

De l’entrevista de Tomàs Garcés (Barcelona, 1901-1993) publicada a Revista de Catalunya (IV-1926) amb el dibuix de Junceda (Barcelona, 1881- Blanes, 1948) que representa a l’escriptor Joaquim Ruyra (Girona, 1858-Barcelona, 1939) passejant per Blanes, on tenia la casa pairal. Avui fa 85 anys de la mort de Ruyra, narrador, poeta, traductor, un artífex de la modernització de la literatura catalana des de l’alba del segle XX. Imatge: original del dibuix de Junceda (col·lecció particular Josep M. Casasús).

Joaquim Ruyra va néixer a Girona el 1858. Els seus pares eren blanencs, a Blanes té la casa pairal. A Girona estudià el batxillerat, i a Barcelona, la carrera de lleis. És autor de “Marines i boscatges”, “Fulles ventisses”, “El país del pler”, “La Parada”, i altres llibres. Així diria, si fa no fa, una seca nota biogràfica de l’il·lustre escriptor. A ell, però, li plau de recordar-nos els seus anys de col·legi, plens d’ensomni; les seves pesqueres quasi salvatgines; i el dolç caminar del temps en els pobles de la seva nissaga. Ruyra no ha escrit pas sempre en català. Els admiradors del gran estilista badaran la boca d’estranyesa. La seva primera època és castellana. En el pròleg del “País del pler”, Ruyra ja es lamentava de no haver-se posat a escriure en català fins als 30 anys. Trenta-tres en tenia quan la “Asociación Literaria de Gerona” li premià amb un “magnífico tintero de cristal y bronce dorado con un pie de mármol Onis” (donatiu de la Reina Regent d’Espanya) la poesia “L’únic remei”. -Jo aleshores imitava Verdaguer -ens diu Ruyra-, i es van creure que eren seus els meus versos. I segueix: -Vaig abandonar un drama inacabable que es deia “Roderico”. Ja imaginareu el seu contingut. No era pas catalanista. Vaig escriure després, alguns versets a La Veu. La prosa em costà molt més, però vaig fer els possibles. Sortosament he tingut un bon medi on aprendre el català: el tracte amb els bosquerols del Montnegre a Girona; amb gent del conreu i mariners, a Blanes. Ells són els primers mestres que varen formar la meva prosa. Dels 21 als 40 anys, reclòs a Blanes, a penes tenia contacte amb els cenacles de Barcelona: col·laborava a La Veu, ja ho he dit, però poc. I trametia alguna cosa als Jocs Florals, tan útils a la nostra Renaixença. Representaven un principi de crítica. Ells han donat a conèixer valors tan altes com Verdaguer i Guimerà. [...] I afegeix: -He de començar per dir-li que trobo encertadíssima la reforma ortogràfica de Pompeu Fabra. És un artista i un home d’intel·ligència diàfana. Ha procedit sempre amb un tacte exemplar, i la seva delicadesa fa necessari l’èxit. [...] Jo em sotmeto de bell grat a les definicions de l’Institut. El que passa és que un hom, quan és escriptor, no pot estar-se d’opinar i de tenir preferències. Puc dir-li que, en general, em repugnen aquelles formes que no es troben en el llenguatge viu. Així, per exemple, m’abstinc tant com puc d’usar el pronom “hom”. “Un hom”, sí. Té un altre sentit i és viu. Tampoc no m’agrada escriure “prendre” sinó “pendre”. Ho trobo escrit així en els autors clàssics i pronunciat així pel poble. A més a més, la reduplicació de sons aspres em mortifica. [...] És clar que la meva condemnació dels dialectalismes no els ha exclòs del tot de la meva obra. Els crec indispensables quan evoco, en llur ambient, figures que parlen català dialectal. El “blanenc” irromp sovint en els meus quadrets literaris. Però és també Blanes qui hi aboca la seva llum. [...]