El control parental són els pares

El control parental no és un botó, el control parental són els pares. I quan els nens juguen al calamar al pati de l’escola vol dir que alguns pares de la colla, controlar, el que se'n diu controlar, no controlen gaire.

Ja és ben curiós que en una època en què destinem una bona estona a examinar al gram les etiquetes del menjar que donem als nostres fills i a omplir de cors les recomanacions d’influencers famosos, no tinguem temps per revisar les qualificacions d’edat que tenen els productes audiovisuals que miren els nostres fills per poder escollir en conseqüència.

Sí, ja sé que no som a l’època dels dos rombes, en què la tribu tota ella ho tenia més fàcil per controlar la canalla, perquè la dictadura i el desenvolupament tecnològic de l’època posaven més fàcil la censura, però això no impedeix a cap pare o mare dels nostres dies dir al seu fill la frase “això no és per a tu”, i evitar activament que miri el que li farà més mal que bé. És cansat, però no hi ha una altra actitud ni hi hauria d’haver una altra font d’autoritat. (La resposta de la canalla serà que és l’únic de la classe que no ho mira, però aquest truc ja ens el sabem, oi?)

I com més petits són, més important és que sàpiguen que els pares posen normes primer i donen explicacions després, i que hi ha edats més adequades que altres per fer o per veure segons què. Els mòbils d’avui són exterminadors d’innocència i d’infantesa, i no parlo només de violència o de pornografia sinó, també, de la pressió de les xarxes i de la transmissió de valors. D’aquí la importància decisiva d’un bon control parental.