El contrari d''avarar' no pot ser 'treure'

El verb avarar o varar tenia dos sentits oposats: el de posar en mar i el de posar en sec una embarcació. La norma l'ha restringit al primer, que s'estén a enlairar un estel o fins i tot a engegar una empresa. El castellà ha fet just el contrari: varar volent dir posar en mar és obsolet i el sentit de posar en sec s'estén a embarrancar per un obstacle submarí, com ara un banc de sorra, i també es pot aplicar a un negoci que s'encalla o un cotxe que s'avaria.

I és que per moure la barca damunt la sorra es feien servir uns travessers de fusta, els parats, que s'hi anaven posant al davant a mesura que l'avanç de la nau els alliberava. El parat tenia una osca al mig que s'enseuava (s'hi posava sèu, greix animal) per fer que llis qués la barca. Tot fa pensar que varar ve d'aquests pals o vares (un origen més simple i versemblant que el que apunta Coromines). I com que calia fer-ho per entrar i sortir del mar, el verb tenia el doble sentit.

En renunciar a un dels dos sentits, ha calgut omplir el buit deixat amb un altre verb. El castellà ho fa amb botar , que avui vol dir so bretot posar en mar un gran vaixell acabat de construir. Se sol fer omplint d'aigua un dic sec o fent-lo lliscar per una grada. És un dels sentits del nostre avarar . Per al sentit de po sar en sec, els nostres diccionaris donen com a única opció treure . Però el català és massa ric i mariner per dir-ho així, per dir que les barques varades a la platja són barques tretes .