Mentre llegiu aquest article, milers de joves ucraïnesos –homes i dones– fan els últims exercicis d’instrucció, repassen les seves armes i esperen el dia D. En la gran contraofensiva ucraïnesa, que pot començar en qualsevol moment, alguns d’ells moriran i molts més acabaran ferits. Cap d’ells en sortirà indemne. Ens pensàvem que el 1945 havíem dit adeu a tot això, però aquesta és l’Europa del 2023.
Ningú sap què passarà en aquesta campanya. Ningú. Però, si més no, podem deixar ben clar què volem que passi i fer costat amb fermesa als ucraïnesos perquè ho aconsegueixin. La victòria decisiva d’Ucraïna és ara l’únic camí segur per a una pau duradora, una Europa lliure i, en definitiva, una Rússia millor. Només això ja seria el nou Dia de la Victòria a Europa.
Els ucraïnesos tenen una teoria de la victòria, que va de l’èxit al camp de batalla al canvi a Moscou. La victòria preferible seria un canvi de règim: desempallegar-se del criminal de guerra del Kremlin. Però en el cas –força improbable– que Vladímir Putin reconegués el seu fracàs i procedís a retirar les seves tropes però es mantingués en el poder, també seria una victòria.
¿I com pot arribar a passar, això, tenint en compte les forces de defensa atrinxerades dels russos i el seu gran avantatge en efectius i força aèria? Doncs vet aquí una de les respostes: com ha passat altres vegades en la història russa, perquè van ser uns revessos militars els que van desencadenar les revolucions del 1905 i el 1917. Si l’exèrcit ucraïnès pot avançar amb rapidesa cap al sud fins al mar d’Azov, encerclar un gran nombre de tropes russes desmoralitzades i tallar les línies de subministrament que van a la península de Crimea, potser anirien apareixent greus esquerdes en la moral de l’exèrcit rus sobre el terreny i en la cohesió del règim a Moscou.
Crimea és la clau d’aquest escenari. Els ucraïnesos volen acostar-se a la península (tot i que no per intentar ocupar-la immediatament) precisament per la raó per la qual molts responsables polítics occidentals volen que no hi vagin: perquè Crimea és el que de debò interessa a Rússia. Els ucraïnesos al·leguen que mai podran tenir seguretat a llarg termini mentre Crimea sigui un portaavions rus gegant que els apunta al cor.
És una teoria de la victòria agosarada i plena de riscos, però ¿algú a Occident en té una de millor? Fa l’efecte que a molts responsables polítics occidentals els fa tanta por que Ucraïna se’n surti com que fracassi. Alimenten la confusa idea que hi ha una solució intermèdia ideal que obrirà la porta al nirvana d’una “solució negociada”. O, amb una actitud més cínica (els autoanomenats “realistes”), estan disposats a acceptar en privat que Ucraïna acabi perdent potser una sisena part del seu territori sobirà, en una partició de què en puguin dir “pau”. Però, en el millor dels casos, el resultat seria un conflicte semicongelat a l’espera d’una nova guerra. I aquí ens trobem, una vegada més, amb l’irrealisme del “realisme”.
La majoria d’analistes militars occidentals consideren poc probable que Ucraïna aconsegueixi una victòria tan decisiva, i això fa irrellevant la pregunta de si aquest resultat desencadenaria les conseqüències polítiques desitjades a Moscou. Si dos exèrcits estan esgotats, la defensa preval sobre l’atac. Ucraïna té grans vulnerabilitats en les seves defenses antiaèries. El fet que només hi hagi una ruta clara cap a Crimea vol dir que Moscou s’ha preparat per defensar aquesta línia. (Per tant, és possible que Kíiv provi una altra alternativa, però ni tan sols la recuperació d’una part substancial del Donbass tindria el mateix efecte psicològic a Rússia.)
En la contraofensiva es poden desplegar nou brigades que han sigut entrenades i equipades pels occidentals, però estan equipades amb una barrija-barreja d’armaments occidentals diferents i tenen escassa experiència en les complexes operacions d’armes combinades necessàries per superar les línies defensives russes. Com que capitals com Washington i Berlín han sospesat amb gran inquietud cada enviament per por d’una escalada, els ucraïnesos no tenen la quantitat ni la qualitat dels tancs occidentals, vehicles blindats, míssils de llarg abast i avions de caça de què disposarien si Occident no hagués dubtat tant.
Els pròxims sis mesos seran decisius. Si, un cop arribat l’hivern, les forces ucraïneses encara estan empantanegades a mig camí, Occident potser no els podrà oferir un ajut militar comparable per a una altra ofensiva la pròxima primavera. A més de les dificultats objectives de posar a punt les nostres indústries de defensa, podria decaure el suport polític, sobretot als EUA a la fase prèvia a les eleccions presidencials de la tardor vinent. Aleshores la decepció s’apoderaria d’Ucraïna. Putin es mantindria al poder. I podria utilitzar el seu aparell propagandístic per presentar als seus ciutadans l’ocupació parcial del territori ucraïnès com una restauració històrica de l’imperi de Caterina la Gran.
L’alternativa –potser improbable però encara possible– és una victòria decisiva d’Ucraïna. Com que això implicaria una derrota que ni tan sols la maquinària estatal de mentides de Putin seria capaç d’ocultar, el camí cap a la victòria comportaria un risc més elevat en un moment determinat. Tot i que ningú sap exactament què passa dintre de la caixa negra del Kremlin, les anàlisis dels serveis d’intel·ligència fan pensar que Putin ha considerat diferents estratègies i ha rebutjat l’opció de fer servir les armes nuclears tàctiques, que no aportarien un avantatge militar clar i l’indisposarien amb la Xina i l’Índia. Però la situació al voltant de la central nuclear de Zaporíjia és molt preocupant, i el president rus pot recórrer a altres respostes asimètriques, com ara un ciberatac o posar un gasoducte en el punt de mira.
Què hem de fer davant d’això? No hem de tenir por, hem d’estar preparats. No es pot tirar endavant sense assumir riscos. Evitar un risc immediat de vegades comporta crear-ne de més grans en el futur (que és l’error que va cometre Occident després del 2014). Aquests errors no consistirien només en la possibilitat d’un conflicte armat recurrent a Ucraïna, sinó també en acabar animant la Xina a ocupar Taiwan. He perdut el compte de les vegades que els ucraïnesos m’han dit que el principal problema d’Occident és la por. “S’ha de triar entre la llibertat i la por”, va dir fa poc el president Volodímir Zelenski a Anne Applebaum i Jeff Goldberg en una entrevista a la revista The Atlantic. Així doncs, no ens hem de deixar intimidar i hem de mostrar només una mica de la gran fortalesa que exhibeixen aquests milers de joves ucraïnesos, que es preparen per arriscar la vida en defensa de la seva llibertat.
Soc molt conscient que s’ha d’evitar qualsevol mena d’heroisme d’estar per casa. Encara que, durant aquesta guerra, de tant en tant visito Ucraïna, no corro ni una mínima part del risc personal que assumeixen els ucraïnesos. Els governs responsables han de reconèixer, preveure i sospesar detingudament els perills reals d’una escalada. La prudència no és covardia. Però hi ha una altra cosa que també hem d’evitar: aquesta xerrameca confusa sobre “pau” i “responsabilitat” que en realitat vol dir instar, o fins i tot obligar, altres persones a sacrificar la llar, la llibertat i la seguretat perquè els ciutadans de països com Alemanya, França o Itàlia se’n puguin continuar beneficiant, encara que sigui a curt termini. Occident ja els ha fet això moltes vegades als pobles del centre i l’est d’Europa. No els hi tornem a fer.
