«Digueu la veritat. Així us vengeu»
Joan Fuster
El títol és prestat –furtat, manllevat, copiat– del que sempre li he sentit dir i sostenir a l’estimat i admirat Jordi Muñoz –i al seu pare, en Gustau–. És a dir, que amb Joan Fuster, de qui enguany commemorem el centenari del seu naixement i els trenta anys de la seva mort, el més útil per avaluar-ne vigència i influència, potència i límits és fer-ne el contrafàctic pur: què hauria passat si no hagués existit i no ens l’haguéssim pogut inventar. Des d’aquesta perspectiva, el buit s’albiraria sideral. Però no. Com ha ressenyat l’Antoni Rico rere anys d’estudi, la influència és quasi total i actual: a tots els uns –a les esquerres valencianes, a la cultura catalana, a una idea de països– i a tots els altres –tots els seus contraris antagònics–. Els qui l’estimen i els qui encara el blasmen. Tothom, exagerem-ho, s’autodefineix encara en relació al que va afirmar i sostenir l’escriptor de Sueca. Escriure-ho per Sant Joan, en la diada dels Països Catalans, no és cap caprici –tan sols homenatge–. Més encara quan tres governs –català, valencià i balear– han declarat oficialment el 2022 com a Any Fuster. Gens habitual. Tal com estan les coses, ser català, avui dia, no passa de ser una simple hipòtesi.
Altres fàctics hiperrealistes recorden altres vigències paral·leles que no tenen res d’ucròniques. Com –com de ferotgement– es va combatre des del poder –en dictadura, en transició, en democràcia– el corpus teòric fusterià. La llista és extenuant, des de l’anomenada batalla de València que tot ho condensa: bombes contra Fuster, prohibició de la lliure federació de comunitats autònomes a la Constitució del 1978 –legislada, ad hoc, contra la idea de Països Catalans–, canvi de nom des de Madrid –Comunidad Valenciana–, el blau de la bandera o blocar l’accés a l’autonomia per la via referendària del 151. I massa i moltes coses més –dels repetidors de TV3 al sabotatge permanent a la unitat de la llengua i al laboratori impune de l’extrema dreta–. I això que la proposta fusteriana no va deixar mai de ser una estranya barreja de proposta de modernització i europeïtzació per escapolir-nos de la fosca de la dictadura i d’una realitat –com avui?– decadent, funesta i insuportable. Contra ella, qüestió de nom en un mot països que ja conté la pluralitat de la llengua catalana, una mateixa hostilitat d’estat, obsessivament lingüística: del LAPAO a l’íber, del balear al "formenterense", com deia Pablo Casado desobeint tragicòmicament la RAE. Només criden per veure si ens fan callar.
Fuster reloaded, amb el dilema permanent entre el problema i el programa, entre desig i realitat, entre una cultura comuna i un demos confederal. A la lucidesa analítica de Fuster en la problematització nacional de la Pell de Brau pocs la poden guanyar –altra cosa és recordar qui va triar bandejar-la–. Però aterrar la idea a la realitat ja costa –sempre– més. Tant com definir –ahir, avui, demà– un programa comú operatiu que sempre ha anat topant amb les arestes de cada escull. Velocitat i política mai casen bé. Distintes realitats, diferents ritmes. Podem afirmar, sí, que tenim Òmnium Cultural, Acció Cultural del País Valencià i l’Obra Cultural Balear. O Escola Valenciana. O la coordinadora d’ateneus i casals dels Països Catalans –prop de 200–. O que el catalanisme, el mallorquinisme, el valencianisme, com a cultures republicanes, són on són. Fins i tot, sardònicament, podríem recordar que l’embrió històric del que és avui CaixaBank –ara amb seu a València– es deia, el 1904, Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis de Catalunya i Balears. Com la totpoderosa CNT dels anys 20, disculpin la boutade, que encara manté el mateix nom: Comitè de Catalunya i Balears. Ben sovint, gairebé sempre, callar també és mentir.
Retorn a Fuster, les circumstàncies i les casualitats han fet que l’altre dia caigués de la prestatgeria un número de la històrica revista Illacrua. Sota la capçalera s’hi llegia "la revista alternativa dels Països Catalans". Ho era i sempre serà la iniciativa degana catalana de la comunicació crítica al servei dels moviments socials. Va néixer en l’erm del 1992, quan alguns pregonaven el final de la història, els moviments socials ens sentíem exhausts i l’independentisme dels marges rebia de valent. El número caigut no era qualsevol. Era el número 150, de l’any 2007 i es publicava rere 15 anys d’història que ningú hauria pronosticat. La portada, fusteriana també, era marca de la casa: "Països Catalans 2022" amb una noia davant una pissarra. Era un especial sobre el futur, des del present estricte i amb un bon retrovisor per no oblidar cap passat. Fa pensar. Perquè avui, malgrat tot, en plena tercera restauració borbònica –la tercera tampoc serà la vençuda, per sort– resulta que el 80% de la societat catalana encara dona suport demoscòpic a l’amnistia i l’autodeterminació. Passa també que, com no fa tant, l'única alternativa realment disponible i transitable és obrir i salvar per baix, necessitat feta consigna, tot el que volen tancar i esmicolar per dalt. També, dia a dia, els Països Catalans. La llibertat és un hàbit, i no resulta gens fàcil d’adquirir. Només s’adquireix amb la pràctica!
Repassar les signatures d’aquell número és eloqüent i evocador alhora –de Vicent Partal a Joan Subirats, de Sara Moreno a Victòria Sau, de Xavier Giró a Jordi Garcia Jané, ànima cooperativa i insubmisa del projecte–. Repassar les temàtiques tractades –ecologia, pacifisme, igualtat, temps, cures, drets– és d’una rabiüda actualitat que esparvera: de tot el que encara no s’han complert. D’allò que s’ha agreujat. Ja aleshores, l’epíleg el signava l’Arcadi [per cert, que aquest dilluns comença la setmana Arcadi Oliveres per la Pau] i ens fixava tres horitzons urgents: decreixement econòmic, desarmament global i oposició frontal al creixent control social. Illacrua mai no va desaparèixer. Es va fusionar amb la Directa l’any 2010. Un mitjà que al seu web té també el deix fusterià, matisat i confederal. A la capçalera del web, sota el logotip, s’hi pot llegir des d’on s’escriu en cinc categories: Catalunya | País Valencià | Illes | Catalunya Nord | Món. Nosaltres, qui?, es demana el poemari de Mireia Calafell. Nosaltres, els valencians, va escriure Fuster. La cançó del cansat de l’Ovidi. Sense himnes, sense banderes, sense visques.
En les nostres contradiccions les nostres esperances, escrivia el Camus de Sueca, que tenia el vici i la virtut d’encertar-la. I a l’obertura d’aquell Illacrua es parafrasejava Llach –"Contra què, fins quan, per qui..."– i s’hi pot llegir encara: "Han plogut alguna cosa més que milers d’assemblees, fulls volants i mobilitzacions des del naixement d’Illacrua". Podríem escriure el mateix avui, mirant tot el succeït des de 2007. Deunidó, sempre contra pronòstic, les que també han plogut des d’aleshores. Tant de bo, davant l’espill, repensem on voldríem ser –o on no voldríem anar a parar– el 2037. L’esperança contrafàctica, leopardiana, és el que més ens cal: com que ja sabem el que hi ha, entre l’enormitat de les nostres esperances i l’amargor dels nostres desenganys, arremanguem-nos. Que mai no haguem de dir que no ho vam intentar. Paciència i persistència, tenacitat i obstinació, tan camusianes elles. Tan fusterianes. El pessimisme és una de les poques coses que poden induir-nos a ser optimistes, ara. Mentrestant, bon solstici d’estiu als Països Catalans.
