Les contradiccions de Lambán

Començo per reiterar l’opinió que la precandidatura dels Jocs d’Hivern del 2030 és una bona notícia pel que té de creació de nous estímuls en mil direccions. I que encara que fer inversions en un territori perquè s’hi han de celebrar uns Jocs Olímpics és pervers de tan injust, és una oportunitat per la qual val la pena competir amb altres seus.

Però la precandidatura dels Jocs d’Hivern del 2030 no té sort. Comença a estar colgada (i no precisament d’expectatives de neu el 2030) per una realitat immediata molt adversa: una guerra a Europa, milions de desplaçats, una inflació de gairebé dos dígits i amb la pandèmia que encara no s’ha acabat. O sigui que estem amoïnats per afers molt més urgents i resulta que, en aquest escenari, surt el president de l’Aragó i diu no està d’acord amb l’acord que els seus tècnics mateixos van pactar de repartiment d’esports i seus.

És evident que Lambán està aprofitant aquests mesos en què té un focus a sobre com mai ha tingut per guanyar les seves eleccions de l’any que ve, però és probable que no hagi dimensionat correctament les seves forces. No només perquè l’Aragó sol no se n’ha sortit mai de ser escollida per organitzar uns Jocs, sinó perquè el COI vol Barcelona perquè el nom de la ciutat incorpora el valor de l’exitàs del 92, i el govern espanyol vol Catalunya perquè uns Jocs de Catalunya amb Espanya serien una mena de culminació de l’agenda del retrobament de què parlava Sánchez quan Catalunya li interessava.

Si ara mateix tenim afers més urgents per amoïnar-nos que els Jocs del 2030, haver-nos d’amoïnar per les contradiccions del senyor Lambán gairebé sembla un acudit.