Desigualtat. Les contradiccions entre el sistema de benestar i els poders econòmics, o entre els compromisos polítics i la realitat dels interessos, són cada vegada més palpables.
Fins i tot Martin Wolf, columnista al Financial Times i autor del llibre La crisi del capitalisme democràtic, ha arribat a la conclusió que el capitalisme ha perdut la seva base moral.
La riquesa dels multimilionaris s’ha disparat un 1.000% des del 1990, mentre que la resta del món ha anat perdent poder adquisitiu. Però la desigualtat surt cara. Un informe que acaba de publicar una ONG britànica comparant dades de 23 països de l’OCDE ha arribat a la conclusió que el Regne Unit gasta més que cap altre govern d'Europa subvencionant el cost de la desigualtat estructural a favor dels rics. L'estudi constata que l'1% més ric del Regne Unit és el més potentat de l'1% de tot el continent europeu i qui paga els impostos més baixos. Per tant, la desigualtat que es genera d’entrada és tan àmplia que un sistema de redistribució com el britànic, desmuntat a cop d’ideologia i dels efectes d’un salt al buit polític com el Brexit, no ho pot compensar. Però el problema no és únicament britànic.
El llegat de la desigualtat que arrosseguem des de la crisi financera del 2008 continua present. La mateixa OCDE advertia, ja el 2015, que “la bretxa de desigualtat global” havia arribat “a un punt d’inflexió”. I, des d’aleshores, les urnes han anat premiant, cada cop més desacomplexadament, la política que busca culpables entre els més febles. El progrés ha fet fallida en molts espais de la nostra societat. Un de cada quatre menors a la Unió Europea està en risc de pobresa i exclusió social –això són gairebé 20 milions de nens i nenes–, i les peticions d’ajuda als serveis socials han seguit creixent aquests anys, segons una resolució per a la reducció de les desigualtats que acaba d’aprovar el Parlament Europeu.
Interessos. La consciència dels grans reptes que determinaran el futur del planeta també queda engolida pels interessos d’ara mateix. Entre la contradicció i el despropòsit, l’agenda econòmica s’imposa als compromisos climàtics.
La BBC ha revelat que els Emirats Àrabs Units volen utilitzar la cimera sobre el clima de la COP28, que començarà a finals d'aquesta setmana a Dubai, per tancar acords de petroli i gas amb diferents governs, entre ells els de la Xina, Egipte i el Brasil. Ho constaten uns documents filtrats, que no fan més que reforçar el cinisme que suposa concedir l’organització de la Conferència de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic a països productors de petroli.
La presència de grups de pressió a les COP també ha crescut al ritme d’aquestes contradiccions. Només de la COP26 a la 27 la presència de lobis va augmentar un 25%. Més de 600 delegats estaven directament relacionats amb la indústria dels combustibles fòssils; un nombre que superava de llarg els representants de les delegacions oficials dels 10 països més afectats per la crisi climàtica, segons va revelar fa temps un estudi de les organitzacions Corporate Europe i Global Witness.
El consens polític sobre els acords climàtics de París comença a ser cada cop més feble. Cada nova agenda –econòmica, política o sobre seguretat– l’erosiona una mica més. El govern alemany té problemes interns per poder utilitzar fons necessaris per a la transició climàtica. El Pacte Verd europeu topa amb les reticències polítiques i els interessos econòmics de cada cop més governs comunitaris. 3.500 milions de persones al món viuen en zones altament vulnerables al canvi climàtic.
La filòsofa Judith Butler critica que no es faci política a partir del que volem o d'allò a què aspirem, sinó a partir del que som. L’interès individual (o sectorial) es menja les urgències col·lectives. I cada vegada que les agendes d’uns entren en contradicció amb les dels altres, la realitat que s’imposa no fa més que alimentar la sensació de greuge.
