Contradiccions europees
RETÒRICA. L’Europa del doble llenguatge va acumulant contradiccions. El president del Parlament Europeu, Antonio Tajani, assegurava fa uns dies, en un mitjà italià, que la renda bàsica de 780 euros mensuals, pressupostada pel govern populista dels Cinc Estrelles i la Lliga, acabarà a les butxaques dels “gitanos o els estrangers”. Tajani és un president en campanya permanent a la política italiana i la mateixa comissària de Justícia, Vera Jourová, li ha hagut d’advertir que les seves declaracions “juguen amb foc”. És part de l’esquizofrènia que arrossega la Unió Europea. L’home de Berlusconi a les institucions comunitàries pretén atacar un govern xenòfob amb l’estigmatització dels immigrants i les minories. El primer ministre txec, Andrej Babis, un dels líders del partit liberal, ha declarat a The Guardian que els 700.000 immigrants sense papers que hi ha a la UE (un territori de més de 500 milions d’habitants) haurien de ser expulsats.
És la política del contrasentit. Com es pot, des de Brussel·les, defensar el dret a la lliure circulació i alhora maltractar o estigmatitzar la immigració? Com es pot sancionar governs comunitaris per les seves polítiques il·liberals i alhora comprar la retòrica xenòfoba des del lideratge de les institucions de la UE? Aquesta és una Europa on els drets no són iguals per a tothom, ni els valors es corresponen sempre amb les paraules d’aquells que diuen defensar-los.
SANCIONS. L’altra gran contradicció dels últims dies té a veure amb la condemna política pel cruel assassinat de Jamal Khashoggi i el cost real d’aquesta indignació. De moment, més enllà de les condemnes retòriques, res de res. Alemanya s’ha quedat sola demanant l’aplicació conjunta d’un embargament de la venda d’armes europees al règim saudita. Els britànics han sigut directes. Diuen que el Regne Unit necessita el comerç amb l’Aràbia Saudita.
Emmanuel Macron, que va parlar ràpidament de demagògia, apuntava amb la seva resposta més cap a Berlín que cap a Riad. “Si hem d’aplicar sancions haurà de ser en tots els àmbits. També haurem de deixar de vendre cotxes”, etzibava el president francès.
Espanya ja havia tingut aquest debat molt abans, quan es va fer enrere en el seu intent de paralitzar la venda de 400 bombes de precisió per a l’Aràbia Saudita, tot i tenir el convenciment que aquest armament acabaria sent utilitzat en la guerra del Iemen. A més, el gendre d’Aznar, Alejandro Agag, es va plantar la setmana passada en l’anomenat Davos del desert per lloar “l’evolució fantàstica” del règim i el seu polèmic successor, aliè al boicot que desenes d’empreses i directius van decidir fer a aquest fòrum d’inversió econòmica.
La indignació europea té uns límits molt clars. Condemna per l’assassinat de Khashoggi i silenci pels 10.000 morts i la catàstrofe humanitària al Iemen. És el pes de la gran coartada compartida per amagar els interessos financers d’un comerç construït a cop de suborns i comissions, intermediacions polítiques al més alt nivell i, sobretot, tota la connivència possible amb les violacions que comet el règim saudita.
HIPOCRESIA. L’historiador i arabista Jean-Pierre Filiu escriu a Le Monde que Recep Tayyip Erdogan ha aconseguit sortir amb el cap ben alt del truculent episodi de l’assassinat perquè la policia turca ha pogut investigar i convertir-se en font d’informació del que realment va passar a l’interior del consolat saudita a Istanbul. Però no hi ha res més hipòcrita que Erdogan posant el crit al cel per l’assassinat d’un periodista dissident com Khashoggi, quan ell persegueix els mitjans opositors, tanca webs i limita l’accés a xarxes socials cada cop que ho necessita, i empresona les veus periodístiques més crítiques o independents. A l’índex mundial de la llibertat de premsa, Turquia ha caigut aquest any fins al lloc 157 dels 180 països analitzats.
La fragilitat democràtica d’aquesta Europa està feta d’un cúmul de contradiccions cada cop més difícils de suportar.
