Contracte únic: la desaparició del treballador temporal
En qüestions laborals el més habitual és tenir posicions inamovibles: sembla que si defenses la postura dels sindicats estàs en contra de la patronal, i viceversa. Un clàssic que reflecteix la poca profunditat dels debats econòmics a casa nostra.
Quan un país supera el 25% d'atur de forma sostinguda (i el que és pitjor, quan el pronòstic és que segueixi sent així durant els propers anys), és evident que cal fer alguna cosa important, no un senzill canvi cosmètic. Des del 2010 s'han aprovat dues reformes laborals que no han servit per a res, com demostren les xifres.
El contracte únic suposaria un canvi radical que sacsejaria el mercat laboral. Per què? En primer lloc perquè, com el seu nom indica, implicaria la desaparició dels diferents tipus de contracte: només n'hi hauria un per a tots els treballadors, i amb les mateixes condicions. En primer terme, això implica la desaparició automàtica dels treballadors temporals, una figura molt utilitzada per les empreses (tots en coneixem molts casos, sovint a prop nostre) per no fer contractes indefinits. Quants casos hi ha d'empreses que enllacen treballadors temporals per no fer un contracte fix? A cabassos.
A més, si una empresa tira de treballadors temporals, no té cap incentiu per formar-los, ja que sap que marxaran aviat de l'empresa. El contracte únic elimina aquest vici.
Però el contracte únic també implica una reducció de la indemnització per acomiadament. El sistema funciona de forma progressiva: si el treballador és acomiadat en el primer any de feina, rep una indemnització determinada (imaginem que és de 10 dies per any treballat). En el segon any, la indemnització s'eleva a 12 dies, en el tercer a 14 dies, i així progressivament fins a arribar a un màxim de 30 dies per any treballat. (Això és només un exemple: els dies d'indemnització és una de les coses que hauria d'establir la futura llei).
Una conseqüència és que a una empresa li sortiria més car contractar un empleat i substituir-lo al cap d'un any que no pas mantenir el mateix empleat. Una altra conseqüència és que les empreses tindrien menys por de contractar, ja que només els treballadors més experimentats cobrarien les indemnitzacions més elevades.
El contracte únic pot ser una bona idea, però s'ha de veure exactament com s'aplica (depèn molt del topall d'indemnització que s'implanti, per exemple).
No podem esperar miracles que resolguin el problema de l'atur d'un dia per l'altre, ja que el contracte únic no s'aplicaria de forma retroactiva (entre d'altres coses perquè això generaria una enorme inseguretat jurídica a empreses i treballadors). Però trencar amb els vicis del sistema de contractació pot ser un primer pas cap a la solució.
