Contra Wikileaks

Diguin-me esperit de contradicció, però a mesura que passen els dies, estic cada cop més fart i cuit del rebombori al voltant de la documentació divulgada per Wikileaks, de la canonització de Julian Assange com una mena d'heroi-màrtir planetari, de la cantarella de tants beneits pels quals l'episodi marcarà un abans i un després en el funcionament de la política mundial. No n'hi ha per tant, i m'agradaria argumentar-ho.

Pel que fa als mètodes, no som davant -com donen a entendre alguns- d'un gran èxit del periodisme d'investigació, d'un nou cas Watergate. Aquí no hi ha hagut cap investigació, cap Bob Woodward ni Carl Bernstein, cap descobriment ni contrast de fonts, sinó tan sols la infidelitat d'un militar americà -ja té nassos que un soldat ras de 20 anys tingués accés a tota la correspondència del Departament d'Estat-, aquest tal Bradley Manning que robà 250.000 documents confidencials en suport informàtic i, per raons no aclarides, en cedí la divulgació indiscriminada al portal Wikileaks. Als que exalcen aquest exercici de "transparència", aquesta revelació "del que el poder oculta", jo els preguntaria: així, suprimim de la vida pública tota reserva, tota confidencialitat? Transmetem els consells de ministres en directe per tele o internet? També els consells d'administració de les empreses? I, ja que hi estem posats, per què no liquidem la inviolabilitat de la correspondència i el secret de les telecomunicacions, aquestes antigalles d'uns temps precibernètics?

Si ens fixem en el contingut, la immensa majoria dels documents fins ara difosos no fan altra cosa que confirmar allò que els mitjans i analistes especialitzats en relacions internacionals ja sabien i explicaven des de fa anys. No ens calia Wikileaks per saber que Putin governa Rússia amb mètodes entre autocràtics i mafiosos, que el Marroc o Tunísia són cleptocràcies familiars, que el coronel Gaddafi és un desequilibrat megalòman, que aparells de l'Estat pakistanès col·laboren amb talibans afganesos, que el veneçolà Chávez finança la Nicaragua d'Ortega i altres règims comparses del seu bloc bolivarià, etcètera.

I, enfocant la mirada més a prop nostre, ¿necessitàvem les revelacions ofertes pel senyor Assange per descobrir que el govern espanyol practica un doble joc respecte del Sàhara Occidental, promarroquí en el fons, proautodeterminació saharaui en la superfície? Encara més a prop: ¿calia aquest sorollós afer perquè prenguéssim consciència de les febleses del segon tripartit, les dificultats del president Montilla per controlar els socis i el poc entusiasme que ERC i ICV suscitaven entre els responsables del consolat dels Estats Units a Barcelona?

Els historiadors que, en el curs de les nostres recerques, hem treballat els fons d'algun arxiu diplomàtic estranger sabem que, per regla general, els informes que ambaixadors i cònsols trameten als seus governs sobre la política del territori on estan acreditats són una barreja d'evidències i llocs comuns més o menys ben argumentats, alguna rara confidència valuosa i un cert nombre d'errors, fills del desconeixement del context. Em ve ara a la memòria l'anècdota que m'explicava no fa gaire el col·lega i amic Borja de Riquer sobre un informe consular trobat a l'arxiu històric del ministeri d'Afers Exteriors francès, procedent de Barcelona i datat el 1976. El tema era un dels primers mítings tolerats a la sortida del franquisme, i el cònsol hi ressenyava que, al final, els assistents havien cantat dempeus Els segadors , "que, com tothom sap, és una cançó de protesta composada pel cantant Raimon…" Caldria tenir clar, doncs, que els famosos cables dels diplomàtics nord-americans escampats arreu ni són dogmes de fe ni estan lliures d'errors o disbarats de tots els calibres.

Per últim, una correcta avaluació del fenomen Wikileaks no pot deixar de banda la personalitat del seu fundador i mediatitzador, l'australià Julian Assange. Confesso que em desagraden els redemptors de qualsevol mena i crec que, sota la seva pretensió de desemmascarar la maldat dels governs -dels democràtics, perquè dels altres no hi ha pinxo que s'atreveixi a revelar-ne els secrets-, Assange és un desaprensiu amb un ego capaç de convertir 9 dies de detenció en un martirologi; algú que, sense cap mèrit personal ni professional, viatja pel món amb tota mena de luxes, parla de tu amb els directors dels principals mèdia internacionals, es beneficia de la veneració d'una pila de mitòmans... i, de passada, es fica al llit de qualsevol senyora de bon veure que se li posi bé.

En definitiva: un antisistema de luxe que ha trobat la manera de satisfer la seva enorme vanitat (28 milions d'entrades a Google la setmana passada); que, mentre espera la resolució de la justícia anglesa, s'allotja en una mansió georgiana de Suffolk; que entre els seus protectors té la marquesa de Worcester o el cineasta Michael Moore (un altre antisistema de luxe, aquell que lluita contra el capitalisme cobrant les entrevistes a 4.000 dòlars la peça). Per entendre'ns: un pijo-progre.