Contra el separatisme
La pandèmia s’ho menja tot i no ens deixa gaire reserva d’atenció per a altres assumptes. Per això no hem acabat de sentir com a pròpia la ràbia nascuda de la decapitació a la veïna França d’un professor de secundària a mans d’un fanàtic d’Al·là. Una execució sumaríssima perquè, a ulls del carnisser, l’ensenyant havia de pagar com mereixia haver mostrat a classe unes caricatures del profeta de l’islam.
Però més enllà d’estar obsedits amb el covid-19 també s'han sentit arguments per justificar que no cal que ens hi recreem gaire, en el fet que a un pobre mestre li hagin arrencat el cap de sobre les espatlles. S’endú el premi en la categoria menyspreable suggerir que el professor havia anat a l’era a buscar-hi pols ofenent els creients musulmans. Fa venir basques només escriure-ho. Les mateixes que pot provocar, per fer-ne comparativa, un jutge insistint en determinar la mida d’una minifaldilla quan ha de sentenciar una violació. No fos cas que, per massa curta, justifiqui l’agressor.
Igualment insultant resulta insistir en no treure les coses de lloc -el cap del professor no compta- perquè ja sabem que, parlant molt i seguit d’aquests temes, s’atien mals instints i prejudicis que finalment activen l’espoleta del racisme envers tota la població que practica la religió de l’assassí.
Tot això ja ho vam viure amb els atemptats de la Rambla i Cambrils. Amb les víctimes encara sobre l’asfalt ja procuràvem no adjectivar el terrorisme que ens havia colpejat. Com si no fos rellevant que es tractés de terrorisme islàmic i no hagués estat la manera d’entendre la seva religió el que havia convertit aquells fanàtics en criminals.
Encara vam recargolar-ho una mica més. Calia també que ens mortifiquéssim i ens deixéssim rosegar per la culpa, gairebé com si fóssim nosaltres els que conduíem la furgoneta assassina. Preguntar-nos en bucle i fins a quedar esgotats què havíem fet malament perquè aquells joves criats aquí haguessin abraçat el terrorisme religiós. Tot per no acceptar la certesa menys qüestionable de totes: hi ha un nombre gens menyspreable d’europeus practicants de l’islam més radical que als infidels -a vostè i a mi- ens voldrien amb el cap rodant per terra perquè entenen la religió a la criminal manera.
La llei contra el separatisme que promou Emmanuel Macron a França mereix tota l’atenció. Quan va anunciar-la, abans d’aquesta darrera barbàrie, el president francès va justificar-la sense eufemismes: es fa per combatre l’islamisme radical que tenim a casa contravenint les nostres normes i volent crear un nou ordre social paral·lel.
És probable que la iniciativa fracassi en el seu objectiu. Però té la virtut de sacsejar consciències i separar entre el bé i el mal, eliminant totes les coartades que faciliten la pervivència d’un relativisme cultural i de valors que, portat a l’extrem, iguala civilització i barbàrie. Europa sencera, inclosos nosaltres, podria prendre’n nota. Sabem, ho hem après també a força de cops, que el problema no és només de la Republique.
