1. Enemics. Cada cop fa més la sensació que l’encegament dels enemics de Sánchez, i en té bastants, l’acabarà salvant, com ja ha passat altres vegades. Sembla com si els seus rivals, els de lluny, els de prop (en especial la ressentida vella guàrdia socialista) i els del PP de Feijóo, no hagin entès el joc del personatge. I és prou elemental: anticipar els moments de pausa, buscar la distensió, que és on se sol arribar quan les relacions de forces no estan prou decantades, i prudència a l'hora de buscar punts de trobada. Des que va arribar, Feijóo s’ha limitat a la desqualificació permanent, sense entrar a fons en el debat ideològic i polític, fins al punt que en campanya electoral es va negar a anar a un debat que podia ser decisiu, en un ridícul exercici entre la frivolitat i la inconsistència.
Què ha fet Sánchez? Quin és el seu delicte? Va veure que el Procés havia tocat sostre i que, de manera accelerada, els seus protagonistes prenien consciència dels límits, malgrat que des de l’exili es mantingués una certa sobreactuació. I simplement va capitalitzar l’oportunitat, deixant de costat les pulsions repressives i obrint espais, marginant al mateix temps la dreta, que va a pinyó fix. I amb l’amnistia com a bandera –un gest amb prou càrrega simbòlica per resultar atractiu i retratar cada part– va afavorir que s’anés imposant la idea que el moment de la gran confrontació havia passat, situant cadascú davant la realitat. I les eleccions catalanes li han donat prou raó.
2. Política. L’estratègia sanchista està tenint recorregut, per molt que alguns s’esquincin les vestidures d’indignació. Fins i tot el Cercle d’Economia de Barcelona s’hi apunta. S’ha marcat un canvi de ritme, i haurien de ser molt irresponsables els que ara explotessin una fàtua indignació per carregar-s'ho tot. Catalunya està en una altra fase, pitjor per als que no se'n vulguin donar per assabentats. Feijóo segueix amb el seu repertori de desqualificacions mentre cada cop mira amb més i més complaença a l’altre cantó: un Vox que prova la manca de projecte del PP. I Felipe González, ja de manera descarada, sembla voler liderar des de la història la indignació del vell PSOE, que des del primer dia va digerir malament que dos joves que no formaven part del clan, Zapatero primer i Sánchez després, s’enduguessin el partit fora de la seva òrbita. Amb González, un seguit de polítics i intel·lectuals de l’òrbita esquerrana dels 80 s’ha anat desplaçant cap a posicions entre conservadores, reaccionàries i apocalíptiques que els han conduït a teixir un espai ideològic dedicat a demonitzar Sánchez i els seus, mentre contemplen, alguns fins i tot amb goig i alegria, l’evolució de la dreta i l’extrema dreta. Això, en un moment en què Europa sent l’amenaça del populisme neofeixista. Ells només tenen ulls i boca per a les malifetes de Sánchez i la maldat intrínseca dels seus suports parlamentaris. Una diferència substancial respecte a alguns distingits conservadors i liberals europeus, que no perden el temps negant-se a veure l’amenaça autoritària que aquestes eleccions poden consolidar a Europa. I als quals certament no se’ls acut mirar als ulls a l’extrema dreta buscant inspiració.
“La por alimenta els extremismes”, ha dit el president Macron de visita a Alemanya. No són els millors moments de la relació entre els dos països, però sembla que els seus governants han entès que calia donar conjuntament un missatge de confiança, perquè, si fem cas del president francès, "mai hi ha hagut tants enemics interns i externs i tornem a tenir la guerra aquí”, referint-se òbviament a Ucraïna i apel·lant a l’aliança de demòcrates. Aquest moment de confusió, que inquieta Macron perquè veu com l’extrema dreta pot malmetre la seva herència si pren el poder, té decantacions diverses a tot el continent. I a Espanya són més que visibles. Però els rivals polítics de Sánchez els viuen en estat de transfiguració: esglaiats per les vies que el PSOE ha emprès sota el seu lideratge, no estan per bromes. S’apunten a l’esmena a la totalitat mentre ell va fent camí a la seva manera: buscant vies d'entesa abans que els problemes s’enquistin. I afavorint que les situacions belluguin. Fins on arribarà? Probablement se li complicaria més la vida si els seus adversaris passessin del ressentiment a la política.
