Contra el progressisme

Les dades que publica el Cidob sobre les tendències polítiques dels governs europeus presenten, de moment, un cas únic: el d’Espanya, amb un govern d’esquerres. Tots els altres països basculen entre el centre i la dreta, en alguns casos molt extrema: Itàlia, Polònia o Hongria, sobretot; només en 5 països europeus l’extrema dreta no ha entrat al Parlament; per no parlar, esclar, del que passa més enllà d’Europa, amb els Trumps o Bolsonaros amb milions de seguidors. 

Unes dades, doncs, que ens obliguen a mirar lluny i a deixar d’interpretar els resultats de les eleccions estrictament en clau local, d’errors i provocacions d’uns i altres. Tot això compta, indubtablement, i en alguns casos explica, els resultats obtinguts; però no és suficient per comprendre la força d’una onada de fons que arrossega cap a la dreta i paralitza l’esquerra. Com tampoc no ho són els mèrits i seduccions d’uns partits de dretes més interessats en l’insult que en les propostes de futur.

Preguntem-nos, per tant, quines són les tendències profundes a què correspon el canvi polític que s’ha produït en les eleccions del 28 de maig, més enllà de fets locals. Deixo de banda Catalunya, que necessita una reflexió específica; també s’observa aquí una pujada de l’extrema dreta –i, per tant, els efectes d’un moviment global–, però la lògica política de Catalunya segueix dominada pel reflux del moviment independentista i la fluctuació entre l’esperança de conservar-ne fragments i la decepció respecte a la política institucional. Com també cal considerar diferents les tendències al País Basc, on Bildu aconsegueix un gran avenç.

Estem davant el creixement d’una onada regressiva al món occidental, amb posicions que van més enllà de la dreta liberal-conservadora (la “derechita cobarde”, en paraules de Vox) i que ens proposen fórmules heretades dels feixismes i contràries a la democràcia. És probable fins i tot que en les pròximes eleccions europees vegem créixer aquestes posicions en el Parlament de la UE. Però, per què? Què impulsa tanta gent cap a opcions que fa menys d’un segle van demostrar ser tan errònies, tan nefastes per a les persones i els pobles?

Si una cosa m’ha quedat clara en tots els anys d’anàlisi de les diverses pulsions i reaccions socials, és que els grups que tenen una trajectòria social descendent són fonamentalment conservadors: ahir els anava millor que avui, per tant, quedem-nos com estem. Mentre que els que tenen trajectòries econòmicament i socialment ascendents tendeixen a ser progressistes, perquè han experimentat que els canvis els afavoreixen. Aquestes opcions solen convertir-se en hàbits que fan que les persones creguin en uns partits i estiguin contra uns altres. Però, en una societat tan làbil com la nostra, els hàbits poden canvien més ràpidament que en altres moments. 

I ara, clarament, la idea de progrés ha deixat d’inspirar confiança; creix la convicció que les generacions joves viuran pitjor que les anteriors. Alhora, no hi ha temps d’adaptar-se a les novetats, i la incertesa genera por. Les creences ancestrals han desaparegut: ja no creiem en les religions, ni en la vida post mortem; la família de sempre s’esvaeix, com el lloc de treball de sempre. I hi ha, sobretot, tres àmbits que desfan els ordres antics: el de les migracions, que fa que “nosaltres” ja no siguem els que érem, i que temem perdre les poques arrels que ens queden; el de la igualtat home/dona, que no solament qüestiona la jerarquia tradicional, sinó que fins i tot nega el binarisme; i el de l’ecologia, que ens diu que no podem seguir explotant la terra amb la voracitat actual, i que cal anar cap a la restricció del consum. I això en un món occidental que va perdent la seva hegemonia.

¿Tot és negatiu en la societat actual? Certament no, però depèn de per a qui. El coneixement científic ens ha donat grans possibilitats, és cert, però la manera com s’explota crea immenses desconfiances, en un món on les desigualtats creixen, i la llibertat és invocada per no posar límits a qui té la clau de la butxaca dels altres. Perquè és cert que davant aquesta realitat galopant, que destrueix tota certesa antiga, tota jerarquia consolidada, la classe treballadora està totalment desprotegida, òrfena fins i tot de les seves antigues institucions i creences. I la classe mitjana retrocedeix en allò que creia haver aconseguit. Llavors, que no ens sorprengui, la resposta és “Pareu el món!” Tornem enrere, a les velles jerarquies, als vells poders coneguts.

Què es pot oferir políticament que permeti seguir creient en el progrés, en el creixement del benestar? Difícil: els processos de canvi ecològic, igualitari, immigratori, no poden aturar-se. Si ho fan, les conseqüències poden ser molt greus. Però, alhora, gran part de la població no pot seguir-los. Què podem fer?: ¿prémer l’accelerador, esperant resultats tranquil·litzadors?, ¿frenar i anar més lentament, procurant no deixar ningú enrere? Ens cal un projecte molt més potent que els “fem-ho bé” perquè ens guiï en aquest laberint.