Contra els números, noms
Són números. Són quotes. Són estadístiques. Ho són per als estats i per a la Unió Europea. Per a les ciutats són persones, són algú que té drets, com tothom, només faltaria. El refugiat número 14.550 de Brussel·les és el Saïd, o la Saïda, a Barcelona. És un nom, la seva història particular, un passat dur, un present en suspens, un futur incert.
Són multituds invasores, protagonistes d’un relat que vol fer por, que justifica murs i deportacions, que silencia tragèdies, que amanseix electorats hostils. Així els pinten els estats i la Unió Europa. Però són individus, són supervivents, són víctimes i herois. Així els rebem les ciutats.
Si els estats numeren les persones per deshumanitzar-les, les ciutats hem de treballar per posar-los nom. Davant la fredor dels comptables estatals, cal reivindicar l’escalfor del municipalisme, entès com a gent que ajuda gent.
Les ciutats estem en primera línia d’aquesta crisi; els estats no són enlloc. Ho vaig veure a Lesbos fa unes setmanes. Entre el caos de persones refugiades i persones solidàries, l’absència absoluta de l’estat i de la Unió Europa era més punyent.
Em va impactar trobar abandonada una població de 85.000 persones multiplicada per cinc i un ajuntament molt escàs de personal, perquè, crisi sobre crisi, la troica no l’autoritza a tenir-ne més.
Europa s’ho mira literalment amb prismàtics i des de la llunyania: la realitat és que només hi són els vaixells del Frontex, els policies que patrullen el mar i que protegeixen amb zel fronteres però no persones.
“Som als confins d’Europa”, es lamentava Giuseppina Nicolini, l’alcaldessa de Lampedusa, quan va visitar Barcelona amb els seus homòlegs de Lesbos i Atenes.
La distància no és només espacial. Són (¿hi són ells o hi és la UE?) a la dimensió desconeguda, en els límits de la realitat, on tot allò que semblava impossible ha passat.
A Brussel·les se subhasten quotes per incomplir i es decideixen expulsions per executar; a les illes de la Mediterrània es fa lloc als cementiris i es reciclen armilles mortíferes; a Atenes s’habiliten parcs públics per donar sostre a visitants que no són turistes, i a Barcelona es vol acollir persones que no arriben. La paradoxa d’aquests temps i la nostra impotència quotidiana.
Barcelona no és Lesbos ni Lampedusa, ni és tampoc Atenes, però és una ciutat solidària que està acostumada a rebre persones vingudes d’arreu.
Aquesta és la potència del municipalisme: la capacitat d’atendre i incorporar persones a la quotidianitat. I cap ciutat se sent representada avui per les decisions que es prenen en els cercles de poder de Brussel·les, ni tampoc en les que no es prenen en els cercles de Madrid.
Es fa demagògia quan s’homogeneïtza la gestió pública com un tot i no es discrimina entre administracions i responsabilitats a l’hora de repartir culpes i denunciar mancances. És no entendre el perquè dels conflictes i el com de les conseqüències. És crear alarmisme i desinformar.
La política de refugi a l’estat espanyol és territori vedat del govern central i el gran drama que se suma al drama és que no en té. Podria fer i desfer, però es limita a externalitzar-ne la gestió a tres entitats socials, substituint amb diners la falta de directrius. Què sap de refugi qui no ha conegut mai un refugiat?
El paper de les ciutats és clau però el seu marge de maniobra és escàs. Acollim i integrem les persones que ens arriben, quan ni tan sols hi estem obligades, ho fem voluntàriament i en sufraguem el cost amb els recursos de tots, no amb els que rep l’Estat dels fons europeus. La seva paràlisi i la seva opacitat provoquen disfuncions. I de casos n’hi ha tants com persones.
Les ciutats som les grans oblidades d’aquesta crisi, tot i que en som els actors principals. Però ens estem unint, estem alçant la veu i estem arribant a acords pel nostre compte, com els de cooperació directa que Barcelona ha tancat amb Lesbos i Lampedusa, o com el de reubicació de persones, amb Atenes, per compartir la càrrega excessiva que estan suportant.
Són un primer pas, modest encara, però és una via nova per explorar i reproduir que interpel·la directament els estats des del municipalisme: si vosaltres no feu, deixeu-nos fer. Contra els números, noms.
