Contra l’odi
Les campanyes electorals són sempre bons termòmetres de les societats que les acullen. Amb les eleccions convocades pel govern central, l’autonomia suspesa i candidats a l’exili o en presó preventiva, aquesta és sens dubte una campanya excepcional. I, malgrat tot, s’han repetit mostres de perversió del llenguatge que són símptomes de problemes estructurals que són més antics i costa deixar enrere. Perfils insultants de candidates dones pel fet de ser dones i atacs directes contra l’homosexualitat d’altres candidats són només exemples de dos col·lectius que, encara avui, malgrat els reconeixements formals, no poden viure la política en plena igualtat. Aquests atacs arriben en un context més ampli de proliferació de les mostres d’odi, afavorits per la impetuositat de les xarxes. Però també tenen lloc en un moment d’una certa regressió de la cultura democràtica a Occident, on no només es multipliquen les denúncies per suposats delictes d’odi sinó que els mateixos dirigents polítics són, sovint, els incitadors d’aquests atacs contra determinats grups de ciutadans. ¿Estem davant d’un augment de la cultura de l’odi?
Sens dubte, l’odi no és un fenomen nou. L’Holocaust o l’apartheid sud-africà són els exemples més recents de la creació d’una maquinària política al servei de l’odi contra un grup concret de persones, que primer s’estigmatitza, després es deshumanitza i finalment s’expulsa o s’extermina de la societat. A Europa, el malestar per l’exclusió d’àmplies capes de la societat ha donat lloc a partits xenòfobs que han incrementat el clima general de fanatisme. La novetat d’aquesta cultura de l’odi podria respondre, paradoxalment, a la liberalització de la societat. L’augment de la presència de les dones en l’esfera pública, la visibilitat de certes minories culturals o la legalització dels drets dels homosexuals hauria fet que certes capes de la societat consideressin que s’ha anat massa lluny en la tolerància. Com si aquests grups poguessin ser iguals, però només fins a cert punt.
En el seu darrer assaig, la filòsofa alemanya Carolin Emcke afirma que l’odi sempre és imprecís. Es fa difícil, diu Emcke, odiar amb precisió, perquè amb la precisió arriba la tendresa, la mirada, l’escolta. Per odiar calen certeses absolutes i oblidar el matís que reconeix cada persona, amb les seves qualitats múltiples i contradictòries, com un ésser humà. Quan es difuminen els contorns de les persones, es creen col·lectius a qui és fàcil difamar. Els jueus, les dones, els negres, els homosexuals, els refugiats, els musulmans, Occident i, per què no, els catalans o els espanyols, acaben sent grups amorfs suposadament homogenis a qui és senzill etiquetar i menysprear. Desfer la cultura de l’odi passa per denunciar totes les petites formes d’humiliació i recuperar el verdader sentit de les paraules. Implica reconquerir la civilitat, crear un nou llenguatge, desfer categories i recordar, amb Hannah Arendt, que tots els éssers humans som iguals sense que mai ningú sigui idèntic a ningú.
