Contra l'exageració i sobreactuació
La societat té tics clarament adolescents. Això té una part positiva, perquè marquen una evolució des d'una societat infantil, més obedient i per tant més manipulable, cap a una societat més madura, capaç de discernir millor. L'adolescència, que és un estat transitori del tot necessari i apassionant, inclou riscos i sol portar incorporada una emotivitat extrema. Les noves vies de comunicació social, extraordinàries en les seves opcions, també conviden a viure instal·lats en l'exageració i la sobreactuació. Ens excitem, enrabiem i reconciliem a tota velocitat. Discutim més, qüestionem, desconfiem. Sotmetem els poders de tota la vida (l'equivalent dels pares) a tota mena de sospites sovint fonamentades, i a canvi ens lliurem a creure cegament en el que ens diuen els amics o coneguts, sense contrastar-ho. La gràcia d'aquest món carregat de tants inputs per segon és la intensitat. Passen moltes coses, o ens ho sembla, i anem accelerats responent a cada estímul. La desgràcia de caure en ritmes tan frenètics és que es multipliquen les oportunitats de vessar-la. I que no es prioritza. Ja t'has alegrat o enfadat tants cops per coses insignificants que la bona o mala notícia del dia o de la setmana et troba massa cansat per dedicar-li l'atenció que es mereix. Cada cop defenso de forma més desmesurada la moderació. No com un estat permanent, però sí com a estat necessari per emocionar-te amb el que realment pagui la pena. La societat avançarà quan sàpiga combinar la sort de tenir tanta informació i tantes emocions amb l'autocontrol per triar aquelles a què ens aboquem. No només ens calen filtres per saber què passa al món. Ens calen filtres personals per saber què ens passa, què és realment mereixedor de la nostra alegria o la nostra indignació.
