Contra el jihadisme, alcaldes
“Durs contra la delinqüència i contra les seves causes”. En un article com aquest, que parla de lluitar contra els desgavells causats per la desastrosa Guerra de l’Iraq, manllevar una frase de Tony Blair pot resultar polèmic. Però és cert que podria ser ben vàlida per fer front a la lluita contra l’amenaça global del terrorisme jihadista, i concretament la de l’Estat Islàmic, que hem vist com sacsejava París, tancava estadis de futbol a Alemanya i posava la capital europea, Brussel·les, en estat de setge.
“Durs contra el jihadisme i durs contra les seves causes”. Aquesta és la nostra recepta. En el pla internacional, molts experts apunten la manera de combatre l’EI, i les cancelleries europees, liderades pel president francès, François Hollande, miren d’establir les bases d’una aliança que ha d’esbrinar com fer front a l’amenaça asimètrica que defineix el terror (i l’horror) del segle XXI amb instruments que no han variat gaire des del segle XX. El control del finançament i de les fronteres exteriors de la UE i la gestió de l’arribada de refugiats ocupen el segon bloc de mesures que aquests dies es debaten a Europa, unes mesures que, si bé apunten a les causes, ho fan des de l’escenari internacional, de naturalesa lenta i sovint més ple de declaracions que de fets.
Ara bé, els atemptats d’aquest novembre posen sobre la taula un fet alarmant que, malgrat que durant anys hàgim preferit mirar cap a una altra banda, no ens hauria de ser desconegut. Els terroristes de París venien majoritàriament de barris de Brussel·les o dels afores de la capital francesa. Són segones generacions criades en guetos del segle XXI on col·lectivament hem anat fabricant un caldo de cultiu de la desesperació, l’exclusió i, per què no dir-ho, del fanatisme com a via de sortida a una societat que molts d’aquests joves no senten seva, no senten pròpia.
Europa no pot permetre que a les perifèries de les grans ciutats o en carrers allunyats dels nostres pobles neixi la llavor del jihadisme, que s’enfronta, principalment, al nostre model de societat. Les revoltes viscudes a les banlieues de París durant el mandat de Sarkozy, a més de posar-nos en alerta, ens haurien d’haver fet prendre la determinació d’actuar en aquestes zones urbanes de manera immediata per assegurar una vida digna a la seva població, i també per combatre els factors que han abocat milers de joves a marxar al Pròxim Orient a lluitar en la seva jihad particular -i que ara alguns d’ells han decidit portar als carrers, transports i locals de les nostres ciutats.
Brussel·les, París, Amsterdam, Barcelona o Girona. Tots coneixem aquestes ciutats i el que les envolta, ja sigui Saint-Denis, Molenbeek o Salt. En aquestes zones el problema és conegut, i la resposta, tan tardana com urgent. Tan urgent que, al costat dels serveis d’intel·ligència i policials que ara ocupen els carrers de barris on fins fa dies ni tan sols patrullaven, caldria que hi entressin excavadores, cimenteres i operaris per començar a reconduir el present. En aquesta tasca és necessari el lideratge dels alcaldes, la visió metropolitana a les grans ciutats i una inversió que necessàriament ha de prendre sentit d’estat, amb suport europeu. Perquè, si bé és cert que molts alcaldes d’arreu d’Europa han fet seu el lema “refugees welcome ”, hem d’exigir més en allò que implica decisió, fer coses difícils, passar a l’acció de manera contundent. En molts casos s’ha pecat d’una excessiva gesticulació de mirada curta i d’una certa falta de contingut.
En el combat contra el jihadisme, la Unió Europea hauria d’iniciar en paral·lel un gran pla de transformació urbana que, sota un lideratge municipal, encarrili la situació en aquests barris. Aquest afer és tant internacional com metropolità. De ben segur que part dels recursos que la Unió destina actualment a la política agrària comuna o alguns dels fons Feder farien més servei a la Unió si fossin emprats en un pla metropolità a gran escala. A Catalunya, la famosa llei de barris que va impulsar un president amb mentalitat d’alcalde, Pasqual Maragall, va ser de les primeres lleis a quedar sense finançament. Escoles, línies de metro, centres socials i de formació, esport de base i de barri, biblioteques i polítiques més actives que assistencials són elements necessaris i urgents per evitar el caldo de cultiu en què s’han convertit els guetos que envolten les nostres ciutats. Guetos que la població en general decidim ignorar perquè ens resulten incòmodes, violents, apartats de la nostra realitat immediata. Una realitat, però, que se’ns mostra propera de cop i volta quan la nit del 13 de novembre els informatius anunciaven la mort de 89 joves en una cèntrica sala de concerts a París.
Si ens quedem clavats en el debat entre seguretat i llibertat hi perdrem tots. Ampliar la mirada per afegir-hi la igualtat és la millor garantia per tenir societats més lliures i més segures.
El politòleg Albert Dalmau Miranda és coautor d’aquest article
