Deixem a banda els crits de ritual dels sectors de la política que respiren però no pensen, els que a Madrid s’han omplert la boca proclamant, ara sí, el final del Procés (han trigat molt a assabentar-se’n, que és el que passa quan es parla des del prejudici i la irritació), i els que aquí, amb la boca petita, insisteixen que ho tornarem a fer. La realitat és més prosaica. I les eleccions han fet emergir algunes lliçons que feia mandra reconèixer.
La primera és una història mil cops repetida. Tot projecte polític, per ambiciós i noble que sigui, s’estavella quan vol anar més enllà de les seves forces i, fins i tot tenint-ne consciència, no s’és capaç d’aturar-se. I això ho sabem des de fa set anys, quan al Parlament català, en lloc de convocar eleccions, es va fer la simbòlica –ni tan sols publicada– proclamació de la República. Allà va començar el final del Procés, i el que ha passat ara és que s’ha fet electoralment visible. La qual cosa no equival a cantar les absoltes de l’independentisme. Tota etapa nova es construeix sobre el passat i, més o menys debilitat, el seguirem tenint aquí.
La segona lliçó és el cansament d’un Procés que ja només s’aguantava retòricament i que s’ha expressat amb una abstenció significativa en els espais de vot tradicionals de l’independentisme i amb un gir conservador important. Les formacions d’esquerres (ERC, Comuns, CUP), per raons diverses, en surten castigades. I el gir a la dreta és sensible amb el desplaçament de vot d’Esquerra cap a Junts i amb els bons resultats de la dreta i l’extrema dreta. Feijóo ja ha posat en marxa el desplaçament cap als tòpics de l’autoritarisme postdemocràtic, assumint el discurs antiimmigració, sobre el qual Vox i Aliança Catalana han muntat les seves estratègies.
La tercera lliçó ve donada pel vot a favor de les polítiques que després de la batalla (de la resposta repressiva) han buscat la reconstrucció de ponts. L’amnistia, expressió del mal per al bloc antisanchista madrileny, ha estat absent de la campanya. És evident que la societat catalana la té perfectament assumida. Ni el PP ha gosat portar-la a escena. L’èxit socialista i el mapa de la participació (els llocs on més s'ha votat) legitimen l’estratègia de distensió i negociació del president Sánchez amb els independentistes.
La quarta lliçó és que la mitologia del Procés decau, i qui la representava, el president Puigdemont, ja ha quedat normalitzat com una figura més de la política catalana. L’aura de l’exili li ha servit per castigar Esquerra Republicana i capitalitzar el desgast del govern en solitari. Però ha quedat molt lluny del fenomen del mite que alguns havien intentat construir. Ja és un actor com els altres, buscant desesperadament salvar els mobles. Quan et presentes com el gran redemptor i quedes en segona posició, a sensible distància de l’adversari contra el qual competeixes, les passions decauen.
La cinquena lliçó és la que ens deixa Ciutadans: el problema dels partits monotemàtics –amb la llengua, el català, com a enemic número u–, que poden escalar en un moment d’alta tensió, fent de la ràbia la manera d’estar al món, però que es desfan com un terròs quan torna la calma. En política, com en la vida, no n’hi ha prou d’anar a la contra, s’ha de tenir alguna cosa per proposar. Trist episodi de sectarisme i de grolleria política, que va atreure molta gent en un moment de confrontació i que ja ha entrat a l’habitació dels mals endreços.
Tot plegat on ens porta? Senzillament, ara toca fer política en el sentit menys èpic de la paraula. És obligació dels partits polítics traduir els resultats electorals en un govern. Només una situació molt excepcional podria justificar la repetició d’eleccions. I qui en tingui fantasies que s’ho pensi dues vegades. S’entén, tanmateix, la frustració de Puigdemont aterrant a la realitat. Però tinc la sensació que l’escenari només admet dues opcions: un acord perquè governi Illa (que requeriria, evidentment, una complexa negociació amb efectes també a Madrid) o la repetició electoral. La victòria d’un PSC cada cop més centrista i la davallada del vot nacionalista deixen un mapa electoral més conservador i menys independentista. No tornem a perdre el món de vista. L’infantilisme és la pitjor malaltia de la política.
