El poder contra la força

A dos quarts de quatre de la tarda del divendres 27 d’octubre, després de 24 hores d’inquietud i agitació, d’incertesa i estupefacció, de marxa enrere i redreçament, de dubtes i determinació, el Parlament va aprovar per majoria absoluta una resolució en què reconeix que “constituïm la República Catalana, com a estat independent i sobirà, de dret, democràtic i social”, es disposa “l’entrada en vigor de la llei de transitorietat jurídica i fundacional de la República” i s’inicia “el procés constituent, democràtic, de base ciutadana, transversal, participatiu i vinculant”.

Va ser una plàcida tarda gairebé primaveral, amb una temperatura a Barcelona per sobre de 20 graus, un cel blau límpid sense núvols i un sol tardoral amable, generós i acollidor. Centenars d’alcaldes de tot Catalunya i la multitud convocada per partits i associacions van escampar-se, amb l’alegria als cossos i el somriure als rostres, per Ciutat Vella, i van convertir per unes hores l’espai públic en el lloc d’una celebració cívica i civilitzada, continuada als pobles i ciutats catalanes. Atmosfera de satisfacció pel compliment de la paraula donada i de deure acomplert.

María Zambrano va recordar tota la vida, durant el seu llarguíssim exili, la felicitat, l’èxtasi i la bellesa inesperada del 14 d’abril del 1931, dia de proclamació de la Segona República. “ El porvenir mostraba sus horizontes y la mirada se extendía confiada y llena de fe ”, va escriure. “ Las gentes solo pensábamos [...] en abrazarnos sin conocernos ”. I així va ser divendres la tarda, mentre una intensa calma s’estenia fins al capvespre, tot i les notícies que arribaven del Senat i del consell de ministres del govern espanyol.

Ja coneixem les decisions que van prendre: cessaven el president de la Generalitat i el vicepresident, tots els consellers del Govern i 141 alts càrrecs, i convocaven eleccions al Parlament de Catalunya, cosa que, en la pràctica, suposa la seva dissolució. El govern espanyol pretenia guillotinar, així, les institucions d’autogovern de Catalunya, manifestant obertament les seves autèntiques intencions: no fer complir la llei, ni tan sols aturar la independència de Catalunya, sinó canviar la realitat política del país amb la voluntat de modelar-la al seu gust. Pretenia.

De seguida una pregunta va travessar la societat catalana: i ara, què?

Des d’una perspectiva catalana, però, cal assumir que la jurisdicció de l’estat espanyol ja no és vigent a Catalunya, perquè el govern legítim de la Generalitat (abans de ser suspès) i el Parlament legítim de Catalunya, en ple exercici de les seves atribucions, durant un ple desenvolupat estrictament d’acord amb la legalitat, l’han posat entre parèntesis. Així, el que puguin decidir el govern espanyol, les Corts i el Senat, el Tribunal Constitucional, el Suprem i l’Audiència Nacional no serà d’aplicació si contradiu la resolució del Parlament de Catalunya. Per tant, el president Puigdemont, el vicepresident Junqueras i els consellers i alts càrrecs del govern de la Generalitat no es poden considerar cessats si no és per voluntat pròpia. I, per descomptat, el Parlament de Catalunya no està dissolt i no hi ha eleccions convocades per l’única instància legítima que té atribucions per fer-ho.

Per tant, les autoritats i institucions catalanes, incloent-hi el Govern i el Parlament, seguiran previsiblement en l’exercici legítim del seu càrrec i atribucions i demà tornaran als seus llocs de responsabilitat per continuar complint les seves obligacions amb plena competència de les seves funcions. No hi ha dues legalitats, com molts s’entesten a repetir. Només una està vigent a Catalunya: la que emana del Parlament, que, encara regulat per l’Estatut, “representa el poble de Catalunya” (article 55). La intervenció del president Puigdemont, ahir, va deixar les coses clares: “Són els Parlaments els que escullen o cessen els presidents”; “La nostra voluntat és continuar treballant per complir els mandats democràtics”.

En aquestes hores, potser és convenient recordar les paraules d’una clàssica del pensament polític del nostre temps, Hannah Arendt: “A diferència de la força, que és atribut i propietat de cadascun dels humans en el seu aïllament enfront dels altres, el poder només apareix allà on els humans es reuneixen amb el propòsit de realitzar alguna cosa en comú, i desapareixerà quan, per la raó que sigui, es dispersin o se separin. Per tant, els vincles i les promeses, la reunió i el pacte són els mitjans pels quals el poder es conserva; sempre que els humans aconsegueixin mantenir intacte el poder que va brollar durant el curs d’una acció o empresa determinada, pot dir-se que es troben en ple procés de fundació, de constitució d’una estructura secular estable que donarà alberg, per dir-ho així, al seu poder col·lectiu d’acció”. Aquí es dirimirà el conflicte en les properes hores: el poder contra la força. O si es vol: el Parlament, com a expressió legítima del poble de Catalunya, contra el BOE i la violència de l’estat espanyol.