Contra els documentals porqueria
Quan crèiem que ja ho havíem vist tot en el món dels documentals, el naturalista nord-americà Paul Rosolie va sorprendre a tothom a mitjans de novembre passat anunciant que es deixaria devorar viu per una anaconda. Les imatges anaven destinades a un nou programa de Discovery Channel, amb un original títol: Menjat viu. Des de fa anys, Rosolie ha recorregut milers de quilòmetres per mostrar la vida salvatge de tots els racons del planeta, sempre amb un estil peculiar.
La tècnica era, a priori, fàcil: introduir-se en l’estómac de la serp per viure de primera mà aquesta experiència. Per aconseguir-ho, l’equip del programa va dissenyar un vestit especial -una semiarmadura- que el protegiria. A més, Rosolie portava una minicàmera per oferir imatges “inèdites” de l’interior del rèptil, tot que són imatges ja conegudes en el mon científic.
El reportatge es va emetre a primers de desembre i es pot veure a YouTube. La realització és l’habitual en aquest nou gènere de programes, que m’atreveixo a qualificar de documentals porqueria : moviments ràpids de càmera, plans curts, zooms constants, muntatge trepidant, cops de música per afegir dramatisme...
Que lluny d’aquells documentals de l’escola National Geographic: descriptius, no intrusius en la vida dels animals, veus en off sense estridències... Treballs fets amb respecte i temps per aconseguir la imatge desitjada. Un camí que van seguir Jacques-Yves Cousteau o, més a prop de nosaltres, Félix Rodríguez de la Fuente. Dos noms i dos estils als antípodes de l’australià Steve Irwin, conegut com el caçador de cocodrils, que el 2006 va trobar la mort mentre filmava un documental. Més a prop nostre, el presentador de televisió Francisco Javier Cuesta Ramos, Frank de la Jungla, també ha portat el seu peculiar estil a la cadena Cuatro.
A risc de fer un espòiler i revelar el desenllaç d’aquesta aventura, els diré que la cosa no va acabar bé: l’anaconda va començar a menjar-se el cap de Rosolie, enfundat en la seva armadura, i es van poder veure imatges de l’interior de l’animal. Però passats pocs minuts, Rosolie va queixar-se de la forta pressió que l’animal realitzava sobre el seu braç desprotegit, un risc que qualsevol especialista en aquests rèptils hauria detectat. Segons més tard, va avisar que ja gairebé no el sentia i l’equip de seguretat va decidir treure l’intrèpid explorador per la via ràpida. No sabem si, a més d’un ensurt majúscul, l’animal va patir algun dany.
Què ens aporten aquests documentals porqueria, més enllà d’espectacle o entreteniment de baix nivell? Com a biòleg i defensor de les ciències de la vida crec que no hi ha res que justifiqui suposats experiments com aquest.
En la majoria de països occidentals, el benestar animal està preservat per una legislació molt estricta i restrictiva, que vigila camps com l’experimentació animal per investigar malalties i l’engreix, transport i sacrifici d’animals destinats a l’alimentació, amb cursos específics per a tots els treballadors de la cadena de producció.
Les societats occidentals també han sigut molt escrupoloses a l’hora de legislar sobre els zoològics, dedicats a la formació i la reinserció d’espècies però qüestionats perquè mantenen animals en captivitat; o a l’hora d’exhibir animals als circs, una pràctica que ha sigut qüestionada pel possible patiment dels animals i pel tracte que reben en els entrenaments.
Aquests documentals no aporten cap informació ni formació, només exhibició de molt baix nivell; no formen part de cap programa ni projecte divulgatiu; no passen cap control d’experts, i no compleixen les normes mínimes de respecte a la natura i els animals, en contra de totes les tendències actuals.
I cal afegir que molt sovint es realitzen en països que no disposen de legislacions específiques sobre benestar animal però s’emeten de manera global en països que sí que en tenen. ¿On és el buit legal que permet que països que regulen tots els sectors lligats al benestar animal, tant científics com industrials i productius, no regulin en canvi l’emissió d’aquest tipus de documentals?
La defensa i la protecció dels animals haurien de ser presents sempre i en tots els àmbits geogràfics. Cal fer entendre a tothom que un documental no és una pel·lícula de ficció i que el sensacionalisme no pot convertir un depredador natural en un monstre aterridor.
Per tot això, esperem que aquesta desgraciada moda s’acabi aviat. I em permeto la llibertat de recordar que el sector científic sempre està disposat a col·laborar en qualsevol projecte educatiu.
