El 2018 continuarem fent cops?

Com que dubtar és el segon cognom de tot catalanoparlant, no us puc prometre que després de llegir aquest article sempre ho doneu i ho feu tot bé. Ja m’agradaria. I això que la parla popular, vulgar si voleu, ho té clar: tant si són cops com ensurts, fotem (o cardem ) sempre, i au.

A priori sembla que en català fem més coses i en castellà són més de dar. Amb petons i abraçades no hi ha vacil·lació possible: encara som molts els que ens fa (i no dona, com també s’està estenent) ràbia (o més aviat pena) que ens en donin, malgrat que fer-ne comenci a flaquejar. També n’hi comença a haver uns quants que donen passos, tot i que, per sort, la majoria encara en fem. I que duri.

Però fer sistemàtica aquesta persecució de donar ens porta a condemnar més donacions del compte. I aquesta és una altra forma d’invasió, la més subtil: la de penjar la llufa de castellanisme a una cosa que s’ha dit sempre així. No només ens fa perdre genuïnitat, sinó que, a sobre, ens omple de dubtes, amb la maleïda inseguretat que això comporta. Dit d’una altra manera, ens porta a ultracorregir-nos per allunyar-nos del castellà.

I ja podem donar-nos cops contra la paret amb total convenciment (¿algú es faria cops contra la paret?), que cada cop són més els que fan cops d’ull i cops de timó. Digueu-ne la sensibilitat canviant dels parlants o com vulgueu, però no són ni un ni dos ni tres els professionals de la llengua que estan convençuts de fer ullades. És una variant que ja podem trobar fins i tot en rigorosos reculls de frases fetes. I, esclar, els diccionaris fets a partir de l’ús real (passat per corrector també!), com el Diccionari descriptiu de la llengua catalana de l’IEC, donen fe de la seva extensió. Fins a quin punt és (o fins quan serà) condemnable, doncs?

Amb els cops d’estat, ara lamentablement tan de moda, l’angoixa augmenta: ¿n’han donat un o n’han fet un? La racionalitat (i la normativa) ens diu clarament que es donen : “Amb el significat de «clavar, pegar, fer que algú rebi els efectes d’una acció nostra» s’usa el verb donar ”. Però, amb el cor a la mà, doneu ensurts? I les sorpreses, les doneu? Va, m’escudo en la variació dialectal: al meu entorn (geogràfic) tot això es fa (bé, no es fan ensurts, sinó sustos, cosa que queda pendent per a un altre article). Almenys una conclusió fiable podria ser que els cops, siguin físics o figurats, es donen. Ah, d’acord. Doncs no. Perquè, quan ens decidim per fi a fer una cosa (n’hi ha que encara es casen, per exemple), ¿és que donem un cop de cap? De cap manera! ¿També deu ser fruit d’una ultracorrecció? No ho sé, però al segle XIX ja feien un cop de cap... No oblidem que en sentit recte, dos nens es poden donar un cop de cap sense voler. Potser aquest doble significat va afavorir que cada verb se’n quedés un.

Ara bé, això no dona carta blanca a fer tots els cops. Francament, encara no necessito que em facin cops de mà... Ni tampoc que em facin suport, com deia aquesta setmana la cupaire Gabriela Serra: “Farem suport a aquest recurs perquè creiem [...] que s’han sobrepassat els límits democràtics”. Aquí la ultracorrecció és doble: potser volia dir recolzar, però tenia clar que és un castellanisme en aquest context; llavors va buscar l’alternativa, i era una cosa així com donar suport, però donar és sempre sospitós, doncs vinga, posem-hi fer i ho arreglem. Tot això en una milionèsima de segon. Que la cupaire em perdoni per agafar-la de cap de turc, prou mèrit té improvisar al faristol davant de segons qui i segons què, però no pot ser que perdem peu en el que era terra ferma. Bon Cop, ai, Cap, d’Any!