El context històric de la pedagoga Rosa Sensat (1985)
Peces històriques
PECES HISTÒRIQUES TRIADES PER JOSEP MARIA CASASÚSDe l’article de la pedagoga Marta Mata i Garriga (Barcelona, 1926-2006) a la revista 'Perspectiva Escolar' (XII-1985). Avui fa cent cinquanta anys del naixement de la pedagoga Rosa Sensat i Vilà (el Masnou, Maresme, 1873-Barcelona, 1962), mestra renovadora que a la primeria del segle XX va contribuir al progrés de l’educació infantil i primària i a potenciar l’escola pública de Catalunya.
[...] A diferència del que passava en altres països europeus, especialment a França, que servia de model a Espanya pel que fa a la implantació de l’escola obligatòria, el segle XIX espanyol és d’una gran decadència política. Una invasió (la napoleònica), tres guerres civils, un breu canvi de dinastia, un curt període republicà, la pèrdua de totes les colònies, la dèbil industrialització i la vida democràtica, més dèbil encara, tenen com a paral·lel la instauració d’un sistema escolar pobre materialment i d’una qualitat pedagògica molt baixa. Així comença el segle XX a Espanya. Després de l’últim desastre colonial el 1898, la consciència crítica respecte a l’escola a la península Ibèrica va anar-se definint a dues instàncies o focus. D’una banda, la Institución Libre de Enseñanza, a Madrid, institució que agrupa pedagogs de gran sensibilitat, com Giner de los Ríos i Francisco de Cossío, que inspirats en el regeneracionisme krausista, pretenen canviar el país i el sistema educatiu canviant la Universitat. A Catalunya, la regió més industrialitzada d’Espanya, existeix, d’altra banda, un moviment de cultura popular que pren forma a través de múltiples Ateneus Obrers i que a partir de 1914 entronca amb la burgesia catalana en pro de la modernització de l’escola. És en aquest període quan, sota els auspicis de l’Ajuntament de Barcelona i de la Mancomunitat de Catalunya, comença un moviment de renovació pedagògica de l’escola a Catalunya, que es relaciona des dels seus inicis amb el corrent d’”escola nova” o “activa”. L’Ajuntament de Barcelona construeix les primeres escoles a l’aire lliure; la del Bosc, el 1914, està dirigida per una mestra jove anomenada Rosa Sensat. Ferrière, Claparède, Bovet, Piaget, Decroly, Montessori són visitats per mestres catalans com Dolors Canals, Alexandre Galí, Eladi Homs, Artur Martorell, Pau Vila, o venen a Barcelona a conèixer l’Escola d’Estiu, que de 1914 a 1923 funciona durant el mes d’agost. [...] Durant la II República l’escola pública a Barcelona, com a tot Espanya, ateny per primera vegada un nivell europeu. La guerra civil, amb la victòria d’una dictadura militar, trunca el procés de modernització i durant molts anys, pràcticament fins al 1967, els mestres renovadors són separats de les escoles i es van morint. Rosa Sensat, jubilada forçosament el 1939, mor el 1962. No només la política escolar és pobra i retrògrada, sinó que es prohibeix tota aportació pedagògica europea a Espanya, com també les llengües vives al país (català, euskera, gallec...), excepte el castellà. La formació del mestre s’escurça en tres anys i la qualitat de la renovació pedagògica desapareix. Com a reacció a aquesta situació apareixen, els anys 1950-60, algunes escoles privades a Catalunya, escoles que pretenen recuperar la qualitat pedagògica de l’escola pública d’abans de la guerra. Aquestes escoles (entre les quals podem citar Santa Anna, Sant Gregori, Talitha, Costa i Llobera, Thau, Elaia, Ton i Guida) es formen en general per iniciativa de grups de mestres i llicenciats, amb la col·laboració de pares d’alumnes. [...]
