Què farem aquest 8 de març? Res que no féssim ahir, que no fem demà o que encara tinguem temps de fer avui. Cada dia el món ens recorda per què cal ser feministes i una pandèmia mundial ens ho ratifica. Com si calgués. Del que ens queixàvem abans ens en continuem queixant ara, perquè qualsevol crisi ens afecta més a nosaltres i perquè la crisi sempre és una oportunitat per afavorir les desigualtats. En èpoques malaurades, si s’ha de posar algú al davant, que siguin elles, que ja estan acostumades a aguantar. Les dones som fortes quan convé i, curiosament, mai no coincideix amb quan nosaltres ens en sentim. Ara fa un any començava aquest nou ordre confinat. Es va parlar molt de les cures i es va aplaudir molt les infermeres, una de les professions més feminitzades i, per tant, més mal pagades. Qui us penseu que ens vacuna? Un jugador de futbol? Un banquer? Un youtuber? Quan es va veure que les cures requeien i recauen massa en les dones se n’ha deixat de parlar tant, per no donar-los la importància que es mereixen. Les coses de dones no marquen cànon. Només salven vides. I les generen. Caldrien moltes vagues de maternitat per posar tothom al seu lloc. El treball essencial s’invisibilitza però no és invisible. Les vides es veuen, com la merda que netegen tantes dones. Aquesta majoria de la població mundial que hi ha qui encara anomena col·lectiu amb una boca plena de supèrbia masclista. Sabeu què farem aquest 8 de març? No deixar de preguntar-nos per què la bretxa salarial a Catalunya és d’un 22,2% i per què és tan important la independència econòmica. S’ha infringit contra les dones una injustícia de segles i no ens arrencarem els ulls com els personatges d’una tragèdia grega. Arrencarem aquesta tradició de fer-nos incompatibles les tries. Que no ens tornin a dir què podem ser i que no. No serem més les de les renúncies constants i les de les pèrdues. Som la revolució més esperada, la que no ens han portat els grans noms de la història de la humanitat. Noms d’homes que ens posaven a lloc quan nosaltres en volíem sortir. Homes que no han mogut un pensament per defensar-nos i dels quals en coneixem la vida i miracles. Espera, que salten les alarmes. Not all men. Espavileu. Però la culpa és nostra. Ens declarem culpables de contagiar l’esperit estimulant de remoure el sistema i fer-ne trontollar els fonaments per crear una societat més justa. És a dir, millor. Nosaltres som la revolució de cada dia que passa. O no heu vist encara d’on venen els grans canvis, qui els promou i què està movent la gent més jove? Els nous feixismes, que són els vells, ens donen la raó: l’atac encara més flagrant contra els drets de les dones surt en totes les seves proclames i l’apliquen als països on governen. Reconeixen que si nosaltres avancem, el seu món de privilegis anacrònics s’ensorra. I aquest és el nostre objectiu. Trencar els sostres de vidre i enderrocar tots els règims masclistes. Tenim molta feina. Què podem fer aquest 8 de març? Fem el que fem cada dia, recordem al món que la violència contra les dones és estructural i no es pot calcular en un pressupost ni lamentar-se en un minut de silenci. Aquests dies he pensat què passaria si les dones fóssim contenidors. No em feu cas. Els dies donen per pensar moltes coses i he de reomplir el dipòsit de paciència. La que encara necessitem per explicar per què som feministes, afegint-hi la valentia que encara hem de tenir perquè la mirada assenyali els botxins i no les víctimes. Aquest 8 de març farem la revolució. Com avui, com ahir, com demà.
Natza Farré és periodista
