Contenidors desgraciats

Els carrers de Barcelona estan més nets que fa un any. Vehicles de totes mides circulen amunt i avall amb personal que escombra, recull, retira o rega. Apel·lo a la comprensió lectora: que els carrers estiguin més nets no vol dir que estiguin nets del tot. A la ciutat li està costant recuperar-se, perquè brutícia crida brutícia i havíem tocat fons. 

Continua havent-hi contenidors desgraciats, aquells que pel fet de trobar-se en una vorera fosca, o estreta, o a prop d’un restaurant o d’un supermercat, sempre estan rodejats de bosses, cartons o runa, o que fan pudor perquè són el racó on fan les seves necessitats algunes persones. Més que contenidors són abocadors. Acostumen a ser sempre els mateixos, de manera que si algun responsable s’hi fixés no li costaria gaire saber on són i actuar-hi.

Amb tot, s’ha trencat el vincle entre la gent i la ciutat. I, per cert, no és una tendència exclusiva de Barcelona, fins al punt que per a algunes psicologies l’actuació dels serveis municipals és una invitació del tipus “tu embruta, que nosaltres ja passarem després a netejar”. Home, hi ha gent que la brutícia no la veu o no li importa, potser començant per casa seva. Però la idea que tenim una responsabilitat individual en l’estat de l’espai públic ha anat de baixa espectacularment. Prima la pressa per treure’s de sobre el devessall d’embalatges dels repartidors, la mandra per caminar cinquanta metres fins al contenidor corresponent, i la gracieta de deixar llaunes o ampolles a qualsevol lloc, per més papereres que hi hagi. I els ajuntaments no saben com parlar-ne.