Contemporani

Visitant l'exposició de Miró a la seva Fundació em vaig convèncer que la identitat de l'artista és la condició de contemporani. I que Miró representa aquesta condició més que ningú. La identitat és una manera de ser al món (de ser identificat) i alhora de protegir-se dels altres; és una potència que portem incorporada però també una gàbia que sovint se'ns fa petita. Déu va crear el món del no-res, diuen, però l'artista crea des de la materialitat del seu propi món. I sovint busca ampliar-lo. Per això surt de la gàbia o s'hi crea un espai interior propi, amb voluntat d'anar més enllà dels límits establerts per la dominació, la tradició i la cultura. No les assassina, com ens ha volgut fer creure un discurs necrofílic i carregat d'impotència que ha celebrat la mort de l'art, de la filosofia, de la política, de la història i de l'home contra tota evidència, sinó que les transforma.

L'esforç creatiu lluita entre dues malalties cròniques de la cultura: la que nega tot vincle no merament intel·lectual de l'home amb el món, i la que afirma la determinació identitària de l'artista, marcat a ferro per les seves arrels. El bon art és encarnat, no hi ha art sense emoció.

Entre aquestes dues vies, la identitat de l'artista és la condició de contemporani. El contemporani no és aquell que assumeix com a seus tots els tòpics i les idees rebudes de l'època que li ha tocat viure, incapaç de pensar que les coses poguessin ser d'una altra manera. "Qui és veritablement contemporani -ens diu Giorgio Agamben- és qui no hi coincideix perfectament ni s'adapta a les seves pretensions". El vertader contemporani és inactual, està en el seu temps però fuig de l'actualitat, sap prendre distància, sap buscar els punts de vista que li permeten veure aquells paisatges tan foscos o tan clars que els altres obvien. "Per això és més capaç de percebre i aferrar el seu temps". És el cas de Miró quan pren perspectiva i constata que el país acumula cinquanta anys de retard, o quan sent irritació i diu: "Merda".