La lletera trisca, pels carrers de Barcelona, cap al mercat (el d’hivern o el d’estiu, el que sigui) amb dos litres de jugador de futbol, en una gerra al damunt del cap, i deixa anar, cada cop que algú la saluda, un: “Al loro!”. I trisca que triscaràs, pensa que aquests dos jugadors que té al damunt del cap, per tot de coses que no venen al cas, no han estat inscrits al full aquest que et donen quan t’apuntes a qualsevol cosa (a ceràmica, al gimnàs o a la lliga de futbol). I, ves per on, potser se’ls haurà de menjar amb patates. Haurà de demanar clemència (espera aconseguir-ho, amb el carisma que sempre ha tingut) als vigilants del mercat.
Els dos jugadors, un d’ells, comprat a Leipzig, i caríssim, encara els ha de pagar. Si no els pot vendre, malament rai. Però, al loro! Ho té tot pensat! El que pot fer és vendre algun seient VIP dels que tindrà, que encara no els té, a la nova granja que s’està construint. Els vendrà a dos inversors àrabs –ni un, ni tres, dos, al loro!–. Només li cal que la nova granja s’inauguri, que els dos inversors àrabs, que li sembla que té, li comprin els seients que encara no té, però tindrà, i tot estarà solucionat.
I mentre dona voltes a aquests pensaments tan alegres, tan optimistes, trepitja alguna cosa tova, potser una deposició canina, i sense poder-ho evitar, ensopega. Els dos jugadors que porta a la gerra cauen per terra i un d’ells, el de Leipzig, es lesiona el menisc. No passa res. La gerra es pot reparar. El menisc també. Tot té remei excepte la mort! Tot s’arreglarà! Trepitjar tifes sempre ha portat sort. O no?
