La senyora B i el senyor Z s’han apuntat a una llista de persones que volen acollir refugiats. Estan en contra d’aquesta guerra –hi estan en contra de veritat, perquè tenen dos fills petits i se’ls imaginen en la mateixa situació– i volen ajudar. A casa tenen lloc. Després de sopar, quan els nens ja són al llit, omplen la sol·licitud. Per quant de temps? I quanta gent? Hi ha mares, àvies i nens de la mateixa família.
“Jo trobo que millor un nen sol o dos germans, no?”, diu el senyor Z. “Sí, sense adults, no?”, contesta la senyora B. “Adultes, adultes, serien dones, els homes no venen, que són al front”, aclareix el senyor Z. I afegeix: “Però és que no sé... Tenir dues senyores a casa potser és molt, molt invasiu, no? Els nens és diferent...” La senyora B corruga les celles i es mossega el llavi. “Home, separar mames i nens trobo que...”, fa. “No, no, que hi ha famílies que envien els nens sols i ells es queden allà, lluitant”, li aclareix el senyor Z. “Ah, d’acord, doncs nens i prou –concedeix la senyora B–, però hauríem de mirar que parlessin anglès. Es pot saber?” El senyor Z fa que sí amb el cap. “Sí, que parlessin anglès, perquè si no serà molt difícil que s’entenguin amb el Pau i el Marc. I amb nosaltres! Com sabrem què els agrada menjar?”
El senyor Z estudia els papers un moment. “No diu res dels idiomes que parlen”, mormola. “Però potser no fan anglès, aquests nens, i en tan poc temps no és qüestió que aprenguem ucraïnès”. La senyora B li posa la mà al genoll. “És que si no parlen anglès no veig que sigui gaire educatiu per al Pau i el Marc, al contrari, potser en lloc de ser educatiu és traumatitzant i se’ns gira en contra”. Es miren. “Pensem-hi a la nit, ho decidim demà, no cal córrer”, diu el senyor Z.
