La senyora S. mira les notícies sobre la guerra a la televisió. Els desplaçats han arribat a Polònia. Diuen que Miss Ucraïna s’ha enrolat a la milícia, que s’han mort dos futbolistes ucraïnesos al front, que Putin i Zelenski (el president rus i l’ucraïnès) potser seuen a parlar. La reportera, amb to greu i espantat, mostra imatges del setge a la capital ucraïnesa, que va ser bombardejada ahir.
La senyora S. sent estupefacció i commoció, i al mateix temps incomoditat i culpa per l’estupefacció i commoció, que li semblen frívoles i circumstancials, però que no pot evitar. Tres dies enrere va rebre un whatsapp, amb aquella fletxeta de “reenviat”, amb la llista de material que es podia enviar a Ucraïna. Mossegant-se els llavis, va anar a l’armari del fill i va agafar-ne un abric, nou de trinca. Se l’havia posat un o dos cops, només, perquè deia que el color –carbassa– no li agradava, el feia semblar una bombona de butà. També va agafar una gorra negra que van comprar quan van fer el viatge a Nova York. Va posar-ho en una bossa d’aquestes de nanses que et regalen al súper i ho va portar en un punt de recollida, sense dir-ho a ningú, per no semblar una bleda: l’ambaixada ucraïnesa. Molta gent, com ella, duia paquets d’ajuda. Hi havia voluntaris que ho classificaven. Aquí la sopa, aquí els mitjons, aquí els medicaments. Li van tornar la bossa de nanses, buida, i li van donar les gràcies.
La reportera, ara, mostra imatges dels refugiats a Polònia. Una dona, amb els ulls enaiguats, es lamenta de la mort del seu fill, a Kíev, durant el bombardeig de la torre de comunicacions. Es va allistar voluntari, diu. La reportera dona pas a l’últim vídeo que va enviar el noi, per animar la mare. Se’l veu somrient, davant d’un edifici en flames, amb una arma a la mà. Duu un anorac de color carbassa, que el fa semblar una bombona de butà, i una gorra negra amb les lletres NY.
