09/08/2020

El conte de l’esquerra borbònica espanyola

Plini el Vell, abans de jubilar-se i anar de Roma a Benidorm a ballar Islas Canarias, menjar tones de paella, com un ganut subvencionat, i fotre’s la pastilla contra el colesterol, entre el 38 i el 79 després de Crist, va deixar escrites obres que ens ajuden a entendre aquest món de mones. Per exemple, la història dels siòpides.

Inscriu-te a la newsletter Comprar-se la democràciaLes opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Plini, el superpadrí, es va fer un fart de viatjar, increïblement sense avió, per contar-nos que si baixes cap a baix, tires recte, gires, hi ha un lloc que no surt al Google Maps, ni a les xarxes socials de cap època. Aquí es veu que hi ha els siòpides: unes criatures que només tenen un peu. Com que això era un inconvenient per a la seva professió, que era fer la guerra, es veu que els paios lluitaven damunt unes puces gegants, grosses com elefants i que acollonien els seus enemics. Per allà, o és igual per on, també hi havia els hialencs, uns que només amb la mirada podien destruir-te… Bum! Se’n diu mitologia: explicar el que no té explicació i inventar-se una explicació per viure del conte.

Cargando
No hay anuncios

Escolteu ara la faula actualitzada d’unes criatures hercúlies: l’esquerra borbònica espanyola. Un rei va tenir un petit problema personal, sense importància. Res, un mal moment. I va marxar generosament, perquè el gloriós, sa, fort i bo estat espanyol pogués enlairar-se al cel. Darrere, el PSOE fent de guionista a sou immoral i els de Podem fent de majorettes per distreure el públic. No s’enganyin. Forma part de la seva gènesi de pastanaga per poder viure del conte. Ja ho saben: Tom i Jerry. Doraemon i Nobita. La dreta espanyola són els dolents; l’esquerra espanyola, els bons. Així es reparteix la ficció l’estat espanyol. La mitologia, com l’energia, es transforma. I ara tenim un PSOE carnisser explicant-nos que ven ecologia i un Podem vegetal crispat d’encefalograma pla. El duet ve de la llegenda d’aquell PSOE moribund i del Partido Comunista de España ansiolític del franquisme. Però a la transició-pansició ens van començar a explicar un nou conte: els primers abandonen la rondalla destructiva del marxisme; els segons, la sanguinària del leninisme. De la faula dels totalitarismes rojos van dir-nos que abraçaven la de la monarquia absolutista amb la lobotomia de xip enclastat de desmemòria. To er mundo é güeno, resumia la pel·li amb càmera oculta que realment explicava el que era una Espanya zombi, lisèrgica, drogada. El PSOE i el PCE es fan ionquis reials-lleials. El gran conte.

Ho contava un gran contacontes del regne: Felipe González. Dies abans de les eleccions de 1982, el líder socialista relatava què s’amagava darrere del lema electoral del PSOE, “ Por el cambio ”: “ Que España funcione ”. Aquest és el conte. La realitat és el no canvi i que Espanya no funcioni. La Loapa, els GAL, l’OTAN, la corrupció sistèmica i personal… Fins avui. I ara toca tornar a explicar el nou-vell conte: la República. Ens el sabem de memòria.

Cargando
No hay anuncios

El saben aquel que diu… Venen uns espanyols d’esquerres i ens diuen que amb la República els catalans lligaran els gossos amb frankfurts. La primera, la segona, la tercera, la sis-cents trenta-quatre… La República espanyola és un conte. La República espanyola és una monarquia. L’esquerra espanyola esguerra i és Guerra. Des dels bons Azaña a Negrín. Tots van enganyar, mentir, destruir Catalunya i els catalans al servei de l’estat nacional-esquerrà-letal espanyol. En tenim proves. I en tindrem més. Ho saben els que ho van viure. Ens ho han explicat i escrit. No és un conte. És la realitat plena de sang i mal. I ara el conte final.

El 1918 el món renaixia. Molts es van creure que l’autodeterminació era possible amb la vacuna llibertat del president nord-americà Wilson. El líder catalanista de dretes Francesc Cambó ho resumeix: “Monarquia? República? Catalunya!” Després es va creure el conte mortal de les dretes espanyoles. Però abans de morir va tornar a veure la llum. El 1942, en la foscor de l’exili, el gran ideòleg d’ERC, Jaume Miravitlles, també veu la llum després de creure’s les esquerres republicanes espanyoles i diu que el catalanisme “només està limitat per dues fronteres: el comunisme i el feixisme”. Ell, que havia estat comunista. La llum, que mai s’apaga, és sempre la mateixa: la llibertat de Catalunya. La realitat és tossuda i no menteix. La realitat és que Plini el Vell no va arribar a Benidorm. Es va creure que veure de prop l’erupció del Vesuvi seria un bon conte per explicar. Va morir asfixiat pels gasos. I cap siòpide el va salvar.