Contaminació i impostos mediambientals
Com es posa de manifest a la Conferència del Clima de París, un dels principals problemes actuals, que s’agreujarà en els pròxims anys si no es prenen mesures urgents, és el deteriorament del medi ambient i, en especial, la contaminació atmosfèrica. Les conseqüències d’aquesta contaminació afecten dos àmbits geogràfics. D’una banda, el mundial, amb l’escalfament del planeta a conseqüència de l’emissió de gasos d’efecte hivernacle, com el CO2 i òxids de nitrogen. D’altra banda, el local, sobretot a les grans ciutats o àrees metropolitanes, a causa de la concentració de partícules sòlides en suspensió, diòxids de nitrogen i altres gasos que provoquen greus problemes de salut als ciutadans. Segons l’Agència Europea del Medi Ambient, cada any es produeixen a Europa 430.000 morts prematures per culpa de la contaminació atmosfèrica. A l’àrea metropolitana de Barcelona es calcula que són 3.500 morts i a Espanya 33.200 (25.500 per partícules en suspensió, 5.900 per diòxid de nitrogen i 1.800 per l’ozó).
Gran part d’aquesta contaminació atmosfèrica prové dels vehicles. D’entre el conjunt de mesures que s’han posat sobre la taula voldria posar l’èmfasi en un dels instruments de què disposen els governs per incidir directament sobre el comportament dels ciutadans: la política fiscal. A Espanya, l’anomenada “fiscalitat verda” està molt poc explotada. Els impostos considerats ambientals representen tant sols l’1,6% del PIB, el percentatge més baix de tots els països de la UE-27, on de mitjana els impostos mediambientals suposen el 2,4% del PIB.
Des d’un punt de vista econòmic, es pot aconseguir reduir la contaminació amb els anomenats impostos pigovians. La contaminació és un cost que produeixen empreses i consumidors que afecta negativament la resta de ciutadans, i aquest cost (se l’anomena externalitat negativa) no queda reflectit en el preu de mercat. Per tant, perquè els consumidors i productors tinguin en compte aquest cost mediambiental que generen cap a la resta de la societat, se’ls ha d’aplicar un impost. Quan s’aplica, augmenta el preu del producte contaminant, i es redueix la quantitat demandada i produïda.
Una altra possibilitat que tenen els governs per reduir la contaminació és actuar sobre les quantitats, fixant les màximes que es poden emetre. Però els impostos tenen uns clars avantatges, ja que incentiven les empreses a desenvolupar noves tecnologies més respectuoses amb el medi ambient, desincentiven el consum de productes contaminants i, a més, generen ingressos tributaris.
En aquest sentit, és del tot urgent impulsar a Espanya una reforma fiscal verda. Pel que fa als vehicles, la majoria de països de la Unió Europea els graven a través de tres impostos: el de matriculació, circulació i l’impost sobre hidrocarburs. D’aquests, l’impost sobre hidrocarburs està harmonitzat, per la qual cosa el govern espanyol només té capacitat per augmentar els tipus impositius, ja que la resta d’elements depenen de la normativa europea.
Quant a l’impost sobre matriculació, el 2008 es va reformar vinculant el tipus impositiu a les emissions de CO 2, mentre que la base imposable continuava sent el preu del vehicle. L’objectiu era incentivar la compra de vehicles menys contaminants en termes d’aquestes emissions. El problema ha sigut que, indirectament, s’ha afavorit la compra de vehicles amb motors dièsel, ja que aquests emeten menys CO 2 i, per tant, fiscalment resulten afavorits. Però els dièsel emeten més òxids de nitrogen i partícules en suspensió, que són les substàncies responsables de la contaminació local. En aquest sentit, caldria reformular l’impost per convertir-lo en un autèntic impost mediambiental, fent que la quantia a pagar no depengués del preu sinó només de les substancies contaminants, tant de les emissions de CO2 -que haurien de tenir límits més baixos- com també de les emissions d’òxids de nitrogen en condicions reals de circulació i de les partícules en suspensió.
L’impost municipal sobre vehicles (el de circulació) s’ha de reformar en la mateixa línia. Ha de deixar de gravar els cavalls fiscals per gravar les emissions de substàncies contaminants, és a dir, ha d’incentivar l’eficiència mediambiental. Actualment un vehicle de vint anys tributa el mateix que un de nou si tenen la mateixa potència fiscal, quan és evident que no contaminen el mateix.
Òbviament, perquè aquestes mesures siguin eficaces, cal que vagin acompanyades d’altres actuacions fonamentals, com la millora real del transport públic i la conscienciació ciutadana. És en bé de tots que s’ha d’actuar amb determinació en aquest àmbit.
