L’humorista Berto Romero ha estrenat programa a la plataforma Movistar+. El consultorio de Berto és un spin-off de l’espai de preguntes i respostes que en el seu moment va fer dins el programa Late motiv d’Andreu Buenafuente. Ara, setmanalment, atén els dubtes de l’audiència envoltat de públic. “Tenéis que verme como una bestia cómica enjaulada a la que obligáis a que os haga reír a cambio de un buen dinero”, deia als espectadors. El programa és senzill. Berto respon a les consultes que li arriben a través de missatges d’àudio que enregistren els espectadors i a un parell de preguntes que li fa el públic en directe.
El gènere del consultori és hereu de la ràdio, i des dels anys 50 era útil sobretot per a una audiència femenina que podia fer consultes de manera anònima. El consultorio de Elena Francis és l’exemple més emblemàtic a Espanya. En una societat en què les dones no tenien accés a la informació i el silenci se’ls imposava com a mostra de la seva obligada docilitat, el consultori anònim servia com a solució d’emergència. El gènere evidenciava l’autoritat que es donava en aquell moment al mitjà, que es convertia en plataforma de rescat per a la vida quotidiana de moltes persones. El que passava en aquests programes era un retrat molt simptomàtic de la societat de l’època. Les condicions de vida de moltes dones, l’absència de drets, el masclisme, les dificultats econòmiques, les pors que imperaven, la repressió...
Gairebé vuitanta anys després, el consultori s’ha convertit en una paròdia d’ell mateix. La pregunta només té sentit si serveix per reforçar la figura de qui respon, de l’estrella mediàtica: l’humorista en tant que nou guru de les misèries existencials.
A El consultorio de Berto tot és anodí i indolent, desmenjat. És tan fàcil i poc elaborat que fins i tot perd la intenció. La primera consulta és d’una parella, per recordar-li alguns fracassos televisius. La segona, per preguntar-li si existeix alguna relació entre la mida del nas i la dels genitals masculins, especialment en el seu cas. Consultes que, en certa manera, tenen a veure amb el “jo” de l’humorista, amb fer-lo parlar d’ell mateix. Un altre truca i explica una curiositat sobre el seu gat i després pregunta al Berto. “¿Te ha gustado mi historia?” Un li retreu no haver-li pogut consultar, en el seu moment, els seus problemes de calvície, i ara que ja està calb l’envia a pastar fang. Un altre lamenta que no sap quin discurs fer en el casament de la cosina. Un del públic li consulta per què els homes fan els pets amb més contundència que les dones. No és un material gaire exigent com a punt de partida, i les respostes es perden en la tonteria poc esforçada, que s’ho juga tot a l’ego del protagonista i no a la voluntat d’utilitzar l’humor per alguna cosa més ambiciosa El consultorio de Berto és autocomplaent i buit. Segurament és l’únic que gosa fer una plataforma com Movistar +. Però en una època en què l’humor pot ser molt útil per reflexionar sobre tantes coses importants, utilitzar-lo amb aquesta abúlia i fer un espectacle tan tou i insuls és, ben bé, un altre retrat del nostre temps.
