Per què un poble hauria de renunciar a la seva llibertat? Per què la societat catalana -amb les seves institucions i la immensa majoria de la seva societat civil al capdavant- hauria de renunciar a la consulta del 9-N? Cal que quedi clar: el 9-N vol ser un exercici de llibertat. L’exercici de llibertat més complet, el més intents, autèntic i radical -que ve d’arrel- que hagi fet fins ara Catalunya en democràcia. El 9-N no és el nostre dia D : és el nostre dia L. Amb L de llibertat.
Fa mesos que ho repeteixo: si nosaltres considerem la possibilitat de no votar el 9-N, aquells que ho volen impedir s’animen. I el nostre objectiu, entenc, hauria de ser desanimar-los. Si donem per descomptat que el Tribunal Constitucional (TC) sentenciarà en contra de la consulta, acabarem normalitzant el que en realitat hauria d’aparèixer als ulls de l’opinió pública -de dins i de fora- com un escàndol antidemocràtic sense precedents. Una cosa impensable al Canadà o al Regne Unit. Una prevaricació, com han dit encertadament polítics diversos aquest agost. El TC i el govern espanyol han de saber que si forcen una interpretació de la Constitució contrària a la democràcia la seva legitimitat quedarà greument afectada. Si nosaltres donem per fet que votarem, la probabilitat que puguem votar augmenta. Si donem per fet que no votarem, disminueix.
No discuteixo que la Constitució del 78 fos convalidada democràticament, però el dret de les nacions a decidir democràticament el seu futur també és indiscutiblement legítim. Aquella Constitució es va fer en un context no plenament democràtic i conserva algunes adherències de l’anterior règim que perjudiquen la seva legitimitat -com l’article 2, redactat sota vigilància de l’exèrcit franquista, just l’article que esgrimeixen aquells que ara volen impedir-nos votar-. Per aquesta raó, la carta magna només era suportable a condició que s’interpretés de manera escrupolosament democràtica. El 2010 no va passar. Ara tampoc passarà?
El petit bocí de sobirania que ens donava aquesta Constitució -la possibilitat que els catalans, tots sols, ratifiquéssim o refutéssim en referèndum un Estatut prèviament aprovat per unes Corts Generals que representen el conjunt dels espanyols, és a dir, l’únic moment en què la voluntat de la part està per sobre de la voluntat del tot- ens la va arrabassar la sentència del TC del 2010. D’aquí ve tot: ara ja no volem recuperar només aquella mica de llibertat, ara la volem exercir tota sencera. Els catalans hem decidit -per àmplia majoria- que volem votar per triar el nostre estatus polític, com qualsevol altre poble lliure del món.
Si el TC finalment hi sentenciés en contra (prevariqués), ¿voleu dir que ens hauríem de doblegar a la seva decisió? Quan un davanter centre està a punt de marcar gol, ¿ha de renunciar a xutar perquè el defensa de l’equip contrari l’amenaça de trencar-li el turmell? Encara que l’àrbitre miri cap a una altra banda, el públic sempre veu què passa al camp. I en aquest partit, al partit de Catalunya, les grades de l’estadi són plenes de gent... de gent de tot el món.
Sento, últimament, que hem de fer les coses bé per no posar-nos la comunitat internacional en contra. Volem votar d’acord amb una llei constitucional d’un Parlament legal: això és fer les coses bé. ¿Posar les urnes igualment si el TC sentencia en contra ens deslegitima de cara a l’exterior? En les relacions internacionals prima el principi pragmàtic: els estats, començant pels de la UE, no entraran en irresolubles discussions sobre el principi de legalitat, sinó que faran, simplement, allò que més els convingui. Si el procés té el suport d’una majoria prou àmplia de catalans, la comunitat internacional constatarà que no té marxa enrere. Què en traurien, la gran majoria d’estats del món, de girar-se d’esquena a un procés irreversible?
Per tant, no ens equivoquem de pregunta: la qüestió no és si treure les urnes prescindint del TC agradarà molt o poc als països que ens observen, la qüestió és si l’eventualitat que les forces de l’ordre acabin retirant les urnes farà que la majoria catalana favorable al procés augmenti o disminueixi.
El catalanisme social i polític malda des de fa més d’un segle per conquerir la llibertat nacional de Catalunya. Tanta com pugui. En cada context històric ha anat tan lluny com li ha permès la correlació de forces. El 1714, o quan la dictadura de Primo de Rivera va suprimir la Mancomunitat, o quan la Guerra Civil va acabar amb la Generalitat, en tots aquests casos la correlació de forces ens era adversa. Avui les coses han canviat radicalment: avui les forces que es confronten ja no són forces armades, sinó forces democràtiques. Per això, tot depèn de quants siguem i de quant estiguem disposats a aguantar. Si som molts i resistim tant com calgui, no hi haurà qui ens pugui vèncer. Una victòria democràtica: ni nosaltres ni el món no n’acceptaríem cap altra.