Com s’ha construït la pau a Europa

La gran plana europea ha estat escenari de moltes guerres d’agressió per part d’un estat que, sol o liderant alguna coalició, ha pretès dominar-la. Un a un, tots han esdevingut pacífics només després de suportar una derrota definitiva.

Pocs recorden que Polònia era una de les potències europees, i que el 1600 va ocupar Moscou (si bé per poc temps). Aleshores el seu territori era enorme i corresponia aproximadament a les actuals Polònia, Lituània, Letònia, Bielorússia i Ucraïna (amb les significatives excepcions de Crimea i del Donbass). Aquell regne va acabar sucumbint a l’embat dels seus veïns –Rússia, Prússia i Àustria–, que el van trossejar i se’l van repartir a finals del segle XVIII. Polònia no tornaria a existir fins al 1918, i avui, per a l’opinió pública polonesa, l’OTAN és l’única garantia de la seva supervivència nacional i cultural.

França va envair la resta d’Europa el 1812, i també va arribar a ocupar Moscou per poc temps, però va ser finalment derrotada. El 1870 va tornar a envair Prússia, però també va ser derrotada, i aquesta vegada de manera humiliant: l’emperador Napoleó III va ser capturat i París ocupat. Des d’aleshores no ha iniciat cap conflicte a Europa i ha basat la seva política de seguretat primer en l’aliança amb Rússia, després abraçant-se a Alemanya i, sempre, confiant que els EUA els ajudaran en última instància.

Alemanya va envair França i Rússia el 1914 i el 1939. La primera derrota no va ser humiliant, ja que les tropes enemigues no van trepitjar territori alemany, però l’opinió pública no la va pair. La segona derrota sí que va ser humiliant: el país va ser ocupat, trossejat i dirigit pels ocupants, Prússia Oriental va ser annexionada per Rússia, milions d’alemanys van ser expulsats de països on havien estat des de feia segles i la memòria del seu règim va ser identificada amb l’oprobi. Des d’aleshores, Alemanya ha estat un país pacífic que ha basat la seva seguretat en la protecció dels EUA, en la fusió amb França i en l’amistat amb Rússia (l’Ostpolitik).

Des del seu naixement, Rússia ha estat obsessionada amb la seguretat, i l’ha perseguida a còpia d'allunyar la frontera. Va ser derrotada pel Japó el 1905 i per Alemanya el 1917. La primera derrota va ser especialment humiliant perquè era la primera vegada que una potència blanca era derrotada per un país que no ho era, però l’agressió alemanya del 1941 va forçar el país a la guerra. El 1945, victoriosa, va aconseguir allunyar la frontera occidental fins més enllà de Berlín. El 1989 va ser derrotada després d’una llarga Guerra Freda que va consistir en una costosíssima cursa armamentística i en multitud de conflictes allunyats. La derrota no va ser, però, humiliant: ni el país va ser ocupat, ni va perdre formalment territori nacional.

És fàcil establir un paral·lelisme entre l’Alemanya del 1939 i la Rússia d’avui: dos països que han estat derrotats d’una manera no humiliant i que enceten una guerra d’agressió no exempta de provocacions per part dels agredits.

Una pregunta rellevant és, doncs, si el món seria un lloc millor si els partidaris de l’apaivagament amb Alemanya haguessin triomfat. Recordem que el president de França (Daladier) i el primer ministre de Gran Bretanya (Chamberlain) van pactar de bona fe a Munic, el 1938, que Alemanya absorbís la part germanòfona de Txecoslovàquia per evitar una guerra, i que l’opinió pública va celebrar el pacte als seus respectius països. Recordem també que el maig del 1940, un cop caigudes Bèlgica, Holanda i França, el ministre d’Afers Exteriors i candidat a succeir a Chamberlain, Lord Halifax, era partidari de la pau amb Alemanya per parar una guerra que s’endevinava terrible. Churchill va acabar portant Gran Bretanya a la guerra, que, efectivament, va ser terrible.

Mai no sabrem què hauria passat si Halifax hagués prevalgut sobre Churchill, de la mateixa manera que avui és impossible demostrar la superioritat de cap de les opcions que tenim (la negociació amb la Rússia de Putin o donar suport a la guerra a Ucraïna), perquè totes dues opcions tenen avantatges i inconvenients. Ara bé, que no es pugui demostrar una cosa no vol dir que no puguem extreure lliçons de la història, i aquesta ens ensenya que la pau a Europa no arriba mai després d’una negociació amb l’agressor, sinó quan es donen dues condicions: que la seva derrota sigui definitiva i que el derrotat sigui rebut càlidament dins la comunitat europea.

Crec que el món seria més pacífic si fos tripolar que bipolar, i que l’única possibilitat de construir aquest món tripolar és que Europa inclogui Rússia (sense la qual és massa vulnerable) i sigui forta, però això exigeix primer guanyar la guerra. Pactar ara amb Rússia la partició d’Ucraïna a canvi de la pau em sembla el mateix error que va ser pactar amb Alemanya el 1938 i que hauria estat fer-ho el 1940. Però no puc demostrar-ho.