Reconeixement per dialogar efectivament
Construint Present és una associació que vol reflexionar i fer propostes sobre el moment polític i social que vivim a Catalunya. Per ordenar aquest objectiu hem triat cinc eixos de treball: 1) reconeixement per dialogar efectivament; 2) cohesió social, des del progrés econòmic; 3) democràcia, des de la llibertat; 4) desenvolupament, des de la sostenibilitat i la innovació; i 5) sobirania per decidir la independència. Són molts els temes que permeten pensar el país i construir avui el bé comú de la ciutadania de Catalunya. Però cal triar i fixar-se, de moment, en el que creiem bàsic per anar consolidant etapes. Pensem que aquests cinc eixos ens ho permeten.
En aquest article volem fer una primera aproximació a l’eix “reconeixement per dialogar efectivament”. Voldríem que la paraula 'diàleg' fos una de les més recurrents en el context polític immediat. Possiblement no la verbalitzaran tant aquells que, essent aparentment els guanyadors del moment en què es troba el conflicte –perquè els assisteix la força de l’Estat–, el que vulguin sigui exercir únicament aquesta victòria amb autoritarisme. No obstant, malgrat la força que tenen i exerceixen, es presenten com a víctimes. Cal preguntar-se per què el victimisme legitima. Diuen que se senten víctimes d’un cop polític i que les decisions preses els han generat inquietud i neguit. Com a víctimes justifiquen la reacció. No es poden negar els sentiments que hom hagi sentit i cal veure quina és la responsabilitat en la generació d’aquests sentiments. El primer que cal per dialogar és reconèixer. Però també cal demanar que l’altre reconegui per situar-se en una posició d’igualtat. Els sentiments d’humiliació i de ràbia que produeix l’abús de la força del més fort contra el més feble també han de ser reconeguts, així com les responsabilitats que se’n deriven. Però no es tracta només de reconèixer sentiments i responsabilitats, cosa important en aquest moment, sinó de reconèixer-nos mútuament com a subjectes.
Aquest reconeixement hauria de ser bidireccional. El conflicte entre Espanya i Catalunya es viu tant entre ciutadans que administrativament formem part de Catalunya, com també amb les estructures de l’estat espanyol. Per aquest motiu, el reconeixement de la diferència i l’alteritat és bàsic per establir un diàleg efectiu. Assistim, no obstant, a dos problemes per poder fer aquest reconeixement, imprescindible per possibilitar el diàleg.
1. La diferent manera de veure la separació. La possibilitat, i només ens referim a la possibilitat, de la separació de Catalunya d’Espanya, és vista per uns com una amputació, mentre que els altres la veiem com el fer camí separat de dos subjectes diferents. Per això els primers ens repeteixen de forma reiterada que som separatistes, mentre que nosaltres els veiem com a dominadors autoritaris.
2. La manca de reconeixement i de consens de qui és el subjecte de la sobirania. El problema és que el subjecte polític determina majories diferenciades segons àmbits territorials. La gran majoria de ciutadans de l’Estat no volen que els catalans i catalanes puguem decidir el nostre propi futur. En canvi, les mobilitzacions dels darrers anys, així com els resultats de les diverses eleccions a Catalunya, afirmen que la majoria de catalanes i catalans volem decidir el nostre futur. La possible majoria del territori català sempre serà minoria en relació a la majoria de l’Estat. Això, en una altra terminologia, és el que en part ens defineix com una nació. La diferència de majories es pot resoldre per la força. El no reconeixement de Catalunya com a nació és una de les versions d’aquesta força. La repressió, també. Però això no produirà més que sentiments de greuge i d’humiliació, a més d’injustícies.
Entenem que el primer pas per encarar el problema és el reconeixement de les realitats nacionals, entre elles Catalunya, que conformen l’estat espanyol. Al Canadà van establir constitucionalment el terme de 'societat diferenciada' pel que es refereix al Quebec. Al Regne Unit hi ha un reconeixement de la diversitat com a diversitat nacional en relació a Escòcia, Gal·les i Irlanda del Nord. Sense el reconeixement de la diferència no hi podrà haver diàleg efectiu. El terme 'nacionalitat' ja no serveix després d’aquesta dècada i del col·lapse constitucional. Aquest reconeixement de la diferència és volguda per més de tres quartes parts dels ciutadans de Catalunya. Aquesta força l’hem d’utilitzar i consolidar amb la voluntat de transformar Catalunya en un actor amb capacitat de negociació i de reconeixement polític i jurídic diferenciat. Per això caldrà que d’un costat i de l'altre s’usi la racionalitat dialogada, sense menystenir en cap cas l’emocionalitat que constitueix les dues realitats viscudes. Això, 'de facto', si conceptualment és difícil, pot començar per materialitzar un diàleg bilateral.
En representació, Josep Maria Forné, president; Xavier Quinquillà, vicepresident; Míriam Turró, secretària
