1812-2012, la construcció fictícia d'Espanya
"Mirar el passat amb ulls de futur". Aquest consell de Hannah Arendt cal tenir-lo molt present ara que celebrarem el 200è aniversari d'una de les Constitucions democràtiques més antigues del món: la Constitució espanyola del 1812. La Constitució va establir la formulació de l'idea moderna de nació espanyola. Fou l'inici d'una visió molt democràtica però d'arrel napoleònica i centralista que no s'adequava en absolut a la realitat dels territoris que, en aquella època i de manera entusiasta, volien formar part d'Espanya. Una concepció que debilita econòmicament i socialment el país des de fa 200 anys i que ha impedit la seva cohesió en generar un conflicte entre una idea d'Espanya irreal i centralista i una centrifugació dels seus territoris amb més consciència diferencial.
Si bé la idea de nació arrenca de l'època de les monarquies absolutes, és amb les revolucions americana i francesa quan rep la formulació moderna d'estat nació (Eric Hobsbawn), i és al llarg del segle XIX quan es desenvolupa a Europa. La constitució de molts estats nació coincideix amb un període d'expansió i enfortiment de la nació al món: França en l'època napoleònica, Alemanya amb el II Reich de Bismarck i Itàlia amb la unificació i el Risorgimento. No és el cas d'Espanya, que es constitueix com a estat nació amb la Guerra de la Independència (Antonio Elorza) i que es plasma com a tal -amb la Constitució del 1812- coincidint amb la seva decadència econòmica, política i militar, una decadència que provoca, a més, la pèrdua dels territoris americans i l'inici de moviments segregadors en els territoris peninsulars més pròspers. La formació de l'estat nació espanyol coincideix amb l'emergència de la voluntat nacional de la majoria dels seus territoris americans i peninsulars, ja que no es volia formar part d'un projecte centralista, feble en les aspiracions econòmiques i socials i vulnerador de les singularitats històriques, socials i culturals dels territoris. Pierre Vilar va situar en la pèrdua dels territoris americans l'inici del nacionalisme català contemporani.
L'absència d'una Espanya entesa com a gran projecte il·lusionador i compartit s'explica perquè la seva construcció i desplegament com a estat nació ha estat totalment ideològica, gens adaptada a la seva realitat. La Constitució del 1812 considerava que formaven part d'Espanya tant els territoris peninsulars com els americans (no eren colònies: els països americans, com els peninsulars, enviaven els seus representants a les Corts espanyoles). El gran error fou que, en comptes d'imitar la revolució nord-americana i la seva constitució federal, es va copiar l'invasor francès, tant a nivell econòmic com polític.
França, com el seu nom indica, la va constituir una regió, l'Illa de França, i la seva capital, París. El seu model centralista de governació i de disseny d'infrastructures és fruit de la seva realitat històrica i, per tant, era força racional. Espanya, al contrari, era una construcció feta per pactes territorials. La nova nació, en comptes de construir-se a partir de l'autonomia i la singularitat dels seus territoris, fent forts els vincles i denominadors comuns -com els Estats Units- i convertint Madrid en una capital neutral -a l'estil de Washington-, va seguir el model de París (Germà Bel). Però amb la gran diferència que París creà França i Madrid enfonsà Espanya, perquè era una construcció irreal que supedità tot el progrés dels territoris espanyols, i en especial de Castella, al seu enfortiment com a capital, i es carregava així el projecte d'Espanya (José Ortega y Gasset). Continuar amb aquesta irrealitat social i econòmica ha costat a Espanya més de dos-cents anys de retard econòmic i social.
La irrealitat espanyola s'ha pogut mantenir per l'autoritarisme. Els curts períodes de democràcia espanyola s'han centrat en la formulació de la descentralització de l'Estat, oblidant la creació d'un projecte d'Espanya compartit i de futur que ens il·lusioni a fer coses junts. Sense aquest projecte, difícilment es podrà avançar en més quotes d'autogovern sense enfortir reaccions centralistes com les que enguany ja estan apareixent.
Potser és l'hora d'un moviment cohesionador promogut per les nacionalitats i les ciutats, allò que creà històricament Espanya durant la Guerra de la Independència, per ressituar el paper d'Espanya al món. Catalunya, com a motor econòmic i principal exponent de la solidaritat amb els territoris d'Espanya, podria liderar i descol·locar amb la iniciativa.