Constitucionalistes de fireta
Ho sabem i ho hem verificat des de fa molts anys: la immensa majoria dels sectors polítics, mediàtics i intel·lectuals que s’omplen la boca d’apel·lacions a aquella Constitució del 1978 que nos dimos entre todos, la quasi totalitat dels estrenus lluitadors contra los que quieren quebrar nuestro marco de convivencia democrática, de la seva idolatrada “Constitució del consens” només en defensen la primera meitat de l’article 2, la “indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles”. Respecte de tota la resta, creuen que es pot fer de més i de menys.
L’escàndol del Catalangate ha tornat a evidenciar-ho: per tal de preservar la “indisoluble unidad” de l’article 2, s’han violat els articles 18.1 (el que garanteix el dret “a la intimidad personal y familiar”) i 18.3 (“se garantiza el secreto de las comunicaciones...”). ¿I què direm de l’article 3.3, aquell segons el qual les diferents llengües d’Espanya seran “objeto de especial respeto y protección”? Que els ho preguntin al TSJC i altres altes instàncies judicials, amb quin respecte protegeixen la llengua catalana, sobretot davant les demandes de tots els matisos de l’extrema dreta!
Però el fenomen va més enllà d’aquests assumptes candents. El dissabte 7 de maig, el diari hiperconstitucionalista El Mundo publicava un editorial titulat "La reconexión de Cataluña y Feijóo" on, partint de la intervenció del gallec durant les jornades del Cercle d’Economia, s’hi feia notar que, per primer cop, un líder del PP havia fet “referencia a la noción de nacionalidad, que si bien está en la Constitución, en determinados contextos como el catalán se puede prestar a equívocos”. Per molt que sigui a la carta magna –i al venerat article 2, per a més detalls...–, això de la nacionalidad catalana és, segons el diari que fundà Pedro J. Ramírez, una relliscada imperdonable en boca del successor de Pablo Casado.
Per si no havia quedat prou clar, l’editorial que comento insistia a alliçonar l’encara president de la Xunta de Galícia sobre quina és la recta doctrina d’aplicació a Catalunya: “El PP mejor que nadie debe ya saber que los principios jamás deben subordinarse a la estrategia electoral. Bien está que Feijóo ofrezca a los catalanes la recuperación de un proyecto de lealtad mutua y descentralización respetuosa...”, però sense excedir-se en els afalacs ni en les concessions semàntiques. Que es comença reconeixent-los la condició de nacionalidad, i tot seguit ells afirmen que són una nació, i al cap d’un temps reivindiquen la independència... “El PP –rematava l’editorialista d’El Mundo– debe seguir dando la batalla contra el nacionalismo. Debe conjurar la letal tentación del apaciguamiento, sin necesidad por ello de recurrir a retóricas incendiarias”.
És a dir: quaranta-tres anys i mig després de l’entrada en vigor de l’actual Constitució espanyola, un dels diaris de referència a Madrid, un dels principals dispensadors de patriotismo constitucional del bo, un dels baluards més ferms en la lluita contra populistas, totalitarios, supremacistas i nazis embolcallats amb l’estelada, considera que no es pot normalitzar l’ús del terme nacionalidades recollit a la Constitució; i que emprar-lo –com ha fet Feijóo– aplicat a Catalunya és un signe de feblesa, un gest de baix electoralisme, un principi de capitulació davant dels separatistes. Permetin-me afegir que, coherent amb aquesta línia de diguem-ne pensament, El Mundo es refereix sempre a Catalunya com una “región”, diguin el que diguin la Constitució, l’Estatut... o la Bíblia políglota complutense.
Al cap de quatre dies de l’aparició d’aquell remarcable editorial, un columnista de la mateixa casa, el senyor Víctor de la Serna Arenillas –fill de franquista i net de falangista, segons fonts biogràfiques dignes de tot crèdit–, publicava una peça titulada "Nuestra nacionalidad". “En Madrid –hi deia– nos está costando mucho asimilar que el nuevo jefe y gran esperanza blanca del PP, Alberto Núñez Feijóo, ande ensalzando la ‘nacionalidad catalana’ y, ahora, la ‘nacionalidad vasca’ en su esfuerzo por resucitar a su partido” tant a Catalunya com a Euskadi.
L’ús d’aquell concepte inhabitual i estrany era, doncs, pur tacticisme de Feijóo a fi de pescar vots en territori hostil. I De la Serna afegia, resignat: “Los madrileños, y todos los demás españoles que comparten una única nacionalidad, la española, habremos de hacer de tripas corazón”, tolerant una tal violència terminològica, a veure si amb aquest sacrifici temporal s’aconsegueix frenar “los procesos separatistas”. “Dicho esto –concloïa, rialler– desde Chamberí nos estamos planteando seriamente la oficialización de una nacionalidad chamberilera. Para que no saquen tanto pecho los del barrio de Salamanca”.
En resum, quatre dècades llargues després de la seva promulgació, un dels conceptes més innovadors de la Constitució de 1978, i amb més potencial per modificar la cultura política espanyola, és considerat molt perillós en boca d’un aspirant a la Moncloa, i és objecte de riota i escarni per part del columnisme cortesà. Ah, però els grans sacerdots del culte constitucionalista són ells, els que equiparen la nacionalidad catalana amb la chamberilera.
